dissabte, 13 d’abril de 2013

El seny IV

Notes per a anar tirant, 14 d'abril de 2013


Seny és decidir

La natura parla. La natura parla, i l’experiència recull el seu discurs: hi ha bolets que maten, herbes que curen, rius que obren camins de fusta entre els engorjats de les muntanyes més esquerpes, vents que empenyen les veles enmig de les onades, i unes èpoques millors que unes altres per a podar i per a fer la resta de feines del camp.

Aquesta experiència, acumulada generació rere generació, es transmeté de pares a fills per la via de la paraula, però també per la de les accions, dels gestos i de les actituds. Era, per tant, una experiència que transportava coneixements, però que també duia un pescant carregat de valors, de normes, de maneres d’entendre la vida i de maneres de fer.

La prudència, però també la fortalesa; la discreció, però també el valor de la paraula; el patrimoni familiar, però també els béns comunals i la generositat; la mesura, però també l’energia en la defensa del que era vist com a just, eren els gens morals que donaven coherència a un projecte vital individual i social que tenia la supervivència, la dignitat i l’ètica com a punts de referència.

Aquesta interacció amb una terra, aspra, però alhora agraïda; amb una gent, sorruda, però de paraula; va anar pastant un tipus particular d’intel·ligència que era més filla de l’observació de les lleis de la natura, que no pas de l’especulació teòrica; de la percepció ajustada, que no pas de l’estudi acadèmic; del judici ponderat, que no pas de l’exercici de les lleis; de l’actuació reflexiva, que no pas d’un hipotètic conjunt d’instruccions.

Aquesta mena particular d’intel·ligència, lligada a una manera de ser individual i alhora col·lectiva, és a dir,  a un tarannà, va ser el ferment que va donar pas a un pensament més formal, més teòric, més lògic, que sense perdre allò que li era substancial, incorporava a la manera de ser col·lectiva un seguit de reflexions i de normes per la via de la llengua escrita.



 
Es van redactar els Usatges. Ramon Llull va intentar fer una recopilació enciclopèdica de la saviesa coneguda i va tractar temes de pensament, de pedagogia i de ciència, per primera vegada en una llengua romànica. Eiximenis va descriure i prescriure amb una prosa deliciosa les formes de vida de la seva època. Ausiàs March reflexionà fins al fons sobre l’amor i va recordar als vells poetes que les dones eren també de carn i ossos. Bernat Metge va posar una mica d’escepticisme, de distància, d’ironia a tot plegat...



 
El tarannà que anomenem seny, per tant, va ser fill d’un subtil i complicat equilibri entre l’experiència i la reflexió que inevitablement comportava cada nova experiència. Va ser un seny proactiu que va dur el país i la seva gent a un cert estat de complaença i de satisfacció.

El seny conservador i acovardit, en canvi, fill com dèiem d’una relació política desgraciada i injusta, es preocupà i es preocupa únicament de veure si qualsevol experiència li pot aportar algun benefici o perjudici a curt termini. És el seny del “no t’hi emboliquis”, del “qui dia passa, any empeny”.

El seny històric, com dèiem, té unes arrels més llunyanes i dignes. És el que intenta fer-se càrrec de les situacions per la via del coneixement i de l’anàlisi; és el que es proposa valorar els fets d’una manera justa i mesurada; és el que abans d’actuar estudia quina és la manera més eficaç i profitosa de fer-ho; és el que supedita les seves metes o objectius al sedàs de la seva ètica; és el que es planteja unes metes o objectius i posa els mitjans necessaris i el seu esforç personal per a obtenir-los; és el que per ètica i per dignitat no està disposat a deixar-se prendre cap dels drets que com a persona li corresponen, ni el de la llibertat de continuar pertanyent a una comunitat històrica, ni el de la responsabilitat de salvaguardar una llengua i unes tradicions ancestrals, ni el de mirar cara a cara els qui per ignorància o egoisme voldrien aniquilar la seva manera de ser, la seva manera de veure el món i la seva manera d’expressar-lo, per d’aquesta manera poder tenir-lo més dominat, més uniformat, més domesticat.

Des d’aquesta perspectiva, i a la vista dels fets que constantment es repeteixen (atacs a la llengua, manipulació mediàtica, insults, arbitrarietat econòmica i social, etc.), l’única manera assenyada que tenim de preservar la continuïtat lingüística, cultural i política d’aquest país és exercint el dret a decidir, és a dir, el dret a decidir què volem ser, com volem ser i com volem viure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada