dimarts, 9 d’abril de 2013

El seny II

Notes per a anar tirant, 9 d'abril de 2013


El seny derrotat

Hi ha un seny històric, creatiu, arriscat; forjat a partir de la terra aspra del país, del quefer quotidià de la seva gent i de les vicissituds històriques de tot el poble. Però també hi ha un seny derrotat, acomodatici, conservador, acovardit, que és fill de les successives desfetes i dominacions esdevingudes des de 1714 fins als nostres dies. Aquest segon, fomentat pels discursos del poder, ha acabat en bona part amagant i arraconant aquell altre.



El primer intent modern de definir el seny (derrotat) es va basar en el fet de considerar que l’acceptació del “sentit comú” era un fet consubstancial amb el tarannà nacional català. La seva formulació s’inicià durant la Renaixença (Martí d’Eixalà, Llorenç i Barba, Torras i Bages, Milà i Fontanals...) i tenia importants connexions amb el mateix ideari de l’escola escocesa, la d’una una altra nació sense estat.




La tesi de què partia, però, en el fons era de caire universalista. Es basava en l’extraordinària capacitat que suposadament tindria l’ésser humà per a prendre decisions raonables i equilibrades, fins i tot quan no disposa de les dades lògiques o evidents que caldria per a fer-ho amb les garanties suficients.


No cal ser gaire sagaç per a adonar-se que aquesta tesi tan general entrava en contradicció amb el fet transcendental de considerar el seny del “sentit comú” com un tret específic del  tarannà nacional, o simplement col·lectiu, català.



Així, amb el pas del temps i de les repressions de tot ordre, el significat de la paraula seny ha anat adquirint un conjunt de connotacions molt poc proactives que evoquen idees com la passivitat, l’excessiva prudència, l’evasió dels conflictes, l’excés de cautela, la gasiveria... Seria un seny útil per a la supervivència resignada (i potser ho va ser en algun moment!), i fins i tot per a l’egoisme individual, però nefast des d’un punt de vista social i col·lectiu.



És el seny del "no t'hi emboliquis", del "muts i a la gàbia", del "no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat", el de "no allargar més el braç que la màniga",  el del "ja s'ho faran", el de "val més un té que dos et daré", etc. És el seny que valora més la prudència que no pas la fortalesa, que lloa més la temperança que no pas la justícia (perquè no se'n fia ni hi creu), que s'estima més la intuïció que no pas la intel·ligència, que en té prou que la casa sigui neta i endreçada encara que el carrer sigui brut...



Amb aquesta concepció del significat de la paraula seny, no hi ha cap dubte que, en el cas de "lo X", qui hauria actuat assenyadament haurien estat els veïns que se sotmetien a les seves ridícules i humiliants pretensions de domini (no pas més ridícules i humiliants que la majoria de les que com a poble hem patit al llarg de la història!).

Però el seny ha tingut també -i encara té- un altre sentit. Un sentit amb profundes arrels històriques i que caldria reivindicar i posar al dia. I això és el que penso fer. Amb el vostre permís en continuarem parlant. 



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada