dimecres, 10 d’abril de 2013

El seny III: les arrels.

Les arrels  



 
El seny, al meu parer, és fill de la interacció entre una gent i una terra -àrida i molt muntanyosa- en un temps i unes circumstàncies concretes. Aquella gent va haver de construir esglésies i monestirs, fer muralles i castells, construir cases, artigar boïgues, rasar feixes, enlairar parets de pedra seca, trescar de valent per les faldes de les muntanyes, pels caps dels tossals, pels vessants dels turons, per les comes i pels fondals, pels planells dels caps dels pujols, per les arestes dels espadats i dels penya-segats, per les crestes dels cims més enlairats i encinglerats...

Així que van poder, aquella gent van baixar a la plana i van fer horts a les vores dels rius i de les rieres. Els que s’havien quedat a les muntanyes -aprofitant el que en principi podria haver estat un inconvenient: la manca de camins i el fort desnivell- van fer baixar aliments i fusta aigua avall, mitjançant un estol de rais i una munió de raiers. Els de la vora del mar van construir espigons a la costa i van desafiar la força incerta i perillosa del vent amb la construcció d’innombrables i veloços velers que no trigaren a guspirejar de taques blanques la blavor intensa i cristal·lina de la Mediterrània.


Aquesta interacció home-terra exigia uns esforços constants que anaven més enllà de les feines quotidianes. Les riuades -tan habituals al territori- devastaven sovint els conreus i les collites, destruïen els sistemes de regadiu, amb les seves sèquies i comportes (estoledors)  i se n’enduien les eines i les barraques que els sortien al pas. Les ràtzies dels musulmans xurriaquejaven la plana i destrossaven en hores la feina de mesos. A la vora del mar, es creaven immensos sorrals que feien encallar i fins i tot ensorrar les embarcacions que s’hi trobaven amarrades. No és pas de bades que en català tingui tanta vitalitat un verb com “ensorrar-se”, record i testimoni verbal dels nombrosos naufragis que es produïen a les nostres costes.

La gran lluita d’aquella gent que ens va precedir en aquest territori va ser una lluita per la continuïtat. Remodelar l’arquitectura d’uns horts arrossegats per una tempesta. Recuperar una posició i unes terres perdudes després d’una ràtzia. Reflotar un vaixell ensorrat a tocar de la costa. Refer-se de tot plegat... Poques coses ensenyen tant com afrontar una adversitat col·lectiva (els vaixells generalment eren de propietat molt compartida) com tenir la necessitat ineludible de recuperar-se’n; com haver de cercar maneres i mecanismes per a evitar-ne la repetició.

De totes aquestes operacions manuals i mentals en va sorgir unes formes de saviesa que al meu parer constitueixen l’essència del seny: l’aprenentatge de continuar lluitant malgrat els inconvenients, és a dir, l’aprenentatge del valor de la continuïtat (que després tindrà una gran transcendència en el terreny històric i polític) i la descoberta de la importància i del valor de l’experiència com a instrument d’acumulació i transmissió de coneixements i com a eina de perfeccionament.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada