dimecres, 25 de febrer de 2015

El progrés del Pirineu i els seus enemics



Els ritmes del progrés varien segons els llocs i segons les èpoques. Per a passar d’una destral de sílex d’una sola cara (pedra vella) a una de dues cares (pedra nova) es va trigar més d’un milió d’anys.


Els sumeris coneixien la roda 3500 anys abans de Crist, però de Sumèria a Egipte la roda va trigar 2000 anys a arribar-hi. I quan ho va fer, no la van incorporar al transport, sinó que es van limitar a usar-la en els carros de combat i als usos del carro del faraó.



Al segle XX les coses van començar a disparar-se. El dia 17 de desembre de l’any 1903, els germans Wright –fabricants de bicicletes- van construir el que, sent molt generosos, podria ser considerat el primer avió. Es disparava amb una catapulta i “volava” uns quants metres. Seixanta-sis anys més tard, el dia 20 de juliol de 1969, N. Amstrong aterrava a la lluna.


Al Pirineu, i més concretament a l’Alt Urgell, la roda hi va arribar amb força retard. Fins al segle XX no s’hi va obrir la carretera principal i no va ser fins ben entrat el segle que s’hi van fer alguns dels accessos laterals (o més tard i tot: el camí-carretera de Sallent es van obrir el 2005 i el de Montanissell per Nargó encara és intransitable!). Una vegada fets aquests accessos, encara quedava per resoldre els de l'interior de cada poble i de cada veí. I vèncer les rutines assimilades de les formes de transport que la gent havia fet servir des de temps immemorials.



La fatalitat de pertànyer a un Estat com l’espanyol –que només actuava a la comarca com a força extractiva- hi devia influir. La circumstància que el Segre fos l’autèntica artèria de comunicació de la comarca, també. De fet, les comunicacions a l’Alt Urgell, com les de l’antic Egipte, devien haver estat essencialment fluvials. Tant allà com a aquí, l’aparició de la roda no va comportar que se’n generalitzés l’ús. Allà, els animals de bast i els trineus de sorra van conviure molt temps amb els carros de guerra. Aquí, els àrguens, les panistres i els bastos es van mantenir fins gairebé la desaparició dels carros. Jo encara me’n recordo perfectament.


El primer autor que va definir el progrés va ser el polític i pensador fisiòcrata francès Anne Robert Jaques Turgot (París, 1727-1781). Turgot es va adonar que l’ésser humà tenia la capacitat de rebre i avaluar impressions del món exterior. I que això li permetia seleccionar-les i absorbir-les a través de l’experiència i construir, d’aquesta manera, una successió il·limitada de millores materials i d’avenços destinats a fer més fàcil i agradable la vida. Qui podria estar en contra del progrés, doncs?
La seva definició de progrés, efectuada a la Sorbona, és de 1770.


Avui, però, se sap molt més sobre el progrés que no pas al segle XVIII. Avui sabem que el progrés necessita per a desenvolupar-se l’entorn d’una societat oberta, d’una societat democràtica, en què no hi hagi temes que no es puguin debatre i en la qual les idees i la informació puguin circular amb llibertat i creativitat. L’autoritarisme, i ja no diguem el caciquisme, són els enemics més viscerals amb què el progrés, encara avui, s’ha d’enfrontar en algunes societats.
 

 A l’Alt Urgell, a la primeria dels anys 90, hi va haver una revista d’abast comarcal que era molt estimada per força gent del país. Se'n venia una mica més d'un miler d'exemplars cada mes. Era una revista senzilla, voluntarista, feta amb  afany de diàleg i de posar en contacte els diferents punts de vista de la gent de tota la comarca. Es deia Pirineu Actual i era l’embrió del que hauria pogut ser una plataforma de debat seriosa i respectuosa, al servei del progrés de l’Alt Urgell.



Encara que sembli increïble, la mà negra d’un cacic que en aquells anys tenia un càrrec molt important a la Seu va fer braços i mànigues per a ensorrar-la, per a aniquilar-la. Dissortadament, se’n va sortir. La comarca –cada dia més despoblada, cada dia amb més cases tancades, cada dia amb més pobles abandonats, cada dia amb més tristesa a les fesomies i a les mirades- hi va perdre. El progrés de la gent, també.



Aquella mà negra, aquell cacic -convenientment emmascarat rere una disfressa "progressista"- demanarà perdó, algun dia?


2 comentaris:

  1. Bon dia, Jossie. És un plaer poder estar en contacte i compartir pensaments a través de les pàgines del blog. Celebro que t'hagi agradat.

    ResponElimina