divendres, 6 de febrer de 2015

Gent de bona fusta (en record de l'Emili Solà Gual)



La feina de la fusta era importantíssima per a Nargó. L’any 1924, n’hi havia tres tractants: en Josep Forné Bach (de cal Xeró) en Joan Forné (de cal Peix) i els Mirabets i Pujol. Tres encarregats o caps de colla de raiers també eren del poble: en Joan Duró Argerich, de cal Baró, en Lluís Marot Argerich, de cal Guils, i en Francesc Argerich Vinyals, de ca la Munda, treballaven respectivament pel Serradell d’Organyà, en Boixareu de la Pobla de Segur i l’Audet de Ponts. Poc abans de la festa major del poble es formaven cues de raiers que anaven a cobrar la soldada davant de les seues cases.


Molt poques eren les cases del poble en què no hi hagués algú que visqués de la fusta, ja fos fent de raier, de picador o de tirador. A l’obra El temps dels rais a la ribera del Segre (Tremp, 1997), els autors esmenten prop de cinquanta raiers. Cal suposar que el cens de 1924 devia ser encara força més elevat. Moltes de les feines i botigues de què parlàvem a la nota anterior (espardenyeries, ferreries, etc.) estaven directament relacionades amb l’activitat fustaire de Nargó.


Que Nargó era el poble raier per excel·lència ja ho va posar de manifest Josep Espunyes en un article que va publicar a Lo Banyut (núm. 26):
‘Bonifacio Ulrich, «teniente de rey de la plaza de Urgel, comisionado especial cerca de las autoridades andorranas», (que) l’any 1838 tenia per missió controlar i combatre els carlins que s’havien refugiat a Andorra, des d’on conspiraven i actuaven contra l’Espanya liberal (...) veia indispensable construir una carretera des de la Seu «hasta el pueblo de Coll de Nargó, que son seis horas». Una carretera que «en la distancia de cinco horas es facilísimo de componer, el resto de la otra hora en el terreno de Trespons presenta dificultades, pero no invencibles, máximo cuando la indicada distancia de seis horas proporciona un camino llano, con un declive continuado y insensible, siguiendo el curso del Segre” Oberta la carretera, (allò) que es transportés a Nargó, «podría conducirse en barca o almadía, pues se construyen éstas desde tiempo inmemorial en dicho pueblo, cuyos habitantes las bajan por Lérida y Tortosa hasta la orilla del mar”. 

 
Al número 27 de la mateixa revista, encara va publicar un altre article que, poc o molt, vindria a reforçar aquella tesi: 
“Lo raier de Nargó que se les té amb l'Ajuntament de Tortosa l'any 1820 es deia Joan Graell. Creu, segons el Decret de les Corts espanyoles del dia 13 de juliol de 1813, que aquest Ajuntament no pot cobrar "un real de vellón (...) de cada carga de madera que baixa (sic) por el río Ebro.”


En aquesta ribera, devia ser tant preponderant el paper dels raiers de Nargó sobre la resta, que parlar de raiers ja equivalia a parlar de Nargó, fins i tot sense fer-ne esment. Mireu, si no, aquesta carta de Maties Gual, tractant de fusta de la Seu, procedent de Gavarra, del dia 26 d’abril de 1845, publicada per Iniesta, Villaró i Feixa a El temps dels rais a la ribera del Segre:
“Mañana van Jacinto y Antonio a partir la madera de Andorra, y marxarían con ellos los rayeros sino por tener la fiesta mayor por Pentecostés y estos días todos quieren estar en casa (...) así aguardaremos pasadas tales fiestas.” 


Fixem-nos, primerament, que Gual no parla d’alguns raiers. Parla del col·lectiu “los rayeros”. Un col·lectiu del qual no n’indica la procedència, perquè ja es devia sobreentendre pel context. Si més no el seu interlocutor la devia sobreentendre. I l’element clau que facilita aquesta comprensió és la referència a la festa major de la segona Pàsqua, que era la data en què se celebrava a Nargó. I no és pas perquè la festa major del raiers fos per la segona Pasqua -que no ho era- sinó perquè el gran col·lectiu dels raiers del Segre era de Nargó.


1 comentari: