divendres, 2 de novembre del 2012

Un marit sense arguments

Notes per a anar tirant, 2 de novembre del 2012.

Un marit sense arguments

La van casar a la força, i vestida de negre amb taques roges, en l’època que els Tirans dominaven la terra, quan aquestes coses encara no estaven del tot mal vistes. Males llengües asseguren que ningú no va sentir-li dir el sí, ni davant d’un capellà, d’un jutge o d’un bard. Fou un matrimoni a l’antiga, només consentit per una de les parts i només pensat en benefici del més fort.
El seu home va començar a maltractar-la des del primer dia. La tenia tancada, lligada de mans i peus i a les fosques. Només la deixava anar perquè treballés hores i hores, però sempre sota la seva més estricta vigilància. Després, quan el sol es ponia, ella li havia de donar el que havia guanyat perquè ell ho administrés, sense presentar-li mai cap mena de compte ni de rebut ni d’explicació.
Ella va provar de deixar-lo un parell de vegades, però ell s’hi oposà amb tota la seva fúria i, ajudat per veïns també maltractadors, va aconseguir mantenir-la humiliada i esclava sota les seves urpes.
Quan el temps dels Tirans s’acabà i arribà el temps de les Paraules, aquell marit continuà sense entendre la seva dona, sense deixar-la sortir, sense deixar-la parlar, sense deixar-la pensar.
Un dia ella, assabentada que hi havia una cosa que es deia divorci, li va tornar a dir que volia volar, que ja no aguantava més les seves grolleries, els seus insults, les seves amenaces, les seves imposicions, el seu macarroneig de barri baix.
L’home va obrir uns ulls com unes taronges. No s’ho podia creure. La seva dona li plantava cara i li deia que volia deixar-lo, marxar, oblidar-lo.
Incapaç de dir-li una paraula amable, incapaç de mostrar-li el més mínim afecte, va tornar a fer-li crits, a insultar-la, a aixecar-li la mà, a dir-li que sense ell no podria anar enlloc, a amenaçar-la que sense ell no la voldrien ni els veïns ni les veïnes...
I aleshores ella parlà:
-Però si tant et necessito jo a tu, per què no vols que me’n vagi?
L’home, aleshores, es va quedar mut. Aquell marit no estava avesat a raonar, a argumentar. Les seves raons havien estat sempre basades exclusivament en l’acció de la força, de l’insult, de l’esgarip, de l’agressió, del càstig, de la imposició, del domini...
-El matrimoni és un sagrament indissoluble! I els sagraments s’han de respectar, no es pot actuar al marge dels sagraments! –va sentenciar finalment, tot i que ell, en sagraments, hi creia ben poc.
La dona se’l va mirar amb un somriure.
L’home, cada vegada més excitat, va intentar collar-la més fort:
-Si te’n vas avisaré la Guàrdia Civil –va exclamar amb la seva veu esfilagarsada, ja totalment afònica.
Però la dona, tranquil·la, va tornar a somriure:
-Però si tant malament m’ha d’anar, per què no vols que me’n vagi? Jo no et demano que em protegeixis. Jo només vull ser jo mateixa.
L’home, exasperat, fora de si, va tornar a intentar trobar algun argument, alguna paraula, alguna explicació, per a oferir a la seva dona que, cada vegada més lluny, li feia adéu amb la mà.
-No vull que te’n vagis perquè ets meva! –va esclatar finalment, mig sanglotant.
I aleshores la dona no va somriure. En el fons aquell ex-marit seu li feia un xic de pena. Com a totes persones segrestades, tants anys de maltractaments, d’insults, d’opressions, l’havien afectada una mica. Però ara ja sabia el que no volia i, decidida, va continuar caminant.
“Algun dia, potser, podrem ser amics de debò”, es va dir.




2 comentaris:

  1. Aix, volia canviar el comentari i l'he eliminat... doncs Marcel, espero que el divorci arribi algun dia... farem el que calgui!

    ResponElimina