dijous, 25 d’octubre de 2012

L’Espanya de Casaus III (Una dona “gelosa”)

Notes per a anar tirant, 25 d’octubre del 2012.

L’Espanya de Casaus III (Una dona “gelosa”)

“¡Cuernos fuera!”, va exclamar un marit ultratjat, en assassinar a la seva dona i el seu amant a la Sevilla del segle XVI. L’escena va impressionar el jove Cervantes.

L’èxit fàcil i ràpid de la noblesa castellana en expansió va crear en el conjunt de la societat una mentalitat aristocratitzant i va projectar una manera de ser molt característica cap als propers segles. Pertànyer a aquesta classe privilegiada esdevingué el somni i la màxima aspiració de les anèmiques classes mitjanes,  i també de les baixes. (Aquests dies, veient el casament de l’expresident espanyol Felipe González amb una Garcia-Vaquero, m’ha vingut el dubte de si aquella antiga mentalitat encara no perviu en algunes parcel·les de l’Espanya actual).
La peculiar estructura social d’aquella època comportava l’existència de grans masses de gent famolenca, desesperada, sense cap altre model d’ascens social que el model feudalitzant i guerrer de què procedien. A tota aquesta gent, la milícia i l’exèrcit els oferien un motiu per a viure o per a morir, l’escletxa a través de la qual podrien arribar a ennoblir-se, acumular enormes fortunes, i la possibilitat d’escapar-se de les càrregues tributàries que la pertinència a la classe privilegiada dels aristòcrates comportava. No cal dir que la descoberta del continent americà va representar una oportunitat inesperada i inimaginable per a tota aquella massa de gent afamada d’honors, de poder i de glòria.
Una altra de les característiques de la societat d’aquells dies era el seu masclisme extrem. El nucli de la família era el pare, l’única autoritat, absoluta i  indiscutible, al voltant de la qual giraven els membres restants.
L’adulteri comportava la pena de mort, i el marit tenia el dret i el deure de matar la dona si no volia que la infàmia caigués sobre ell i la seva família. Aquesta mateixa infàmia queia també sobre la noia soltera que perdia la seva virginitat i sobre tota la família. De fet, el paper de la dona l’exposava molt bé el frare Luís de León, la veu moral de l’època: “Que por más áspero y de más fieras condiciones que el marido sea, es necesario que la mujer le soporte, y que no consienta por ninguna ocasión que se divida la paz”. I fins i tot en els casos extrems, amb violència i alcohol inclosos, aquell frare recomanava aguantar: “¡Oh, que es un verdugo! Pero es tu marido. ¡Es un beodo! Pero el ñudo matrimonial le hizo contigo uno. ¡Un áspero, un desapacible! Pero miembro tuyo ya, y miembro el más principal!”
En aquest estat de coses, no és estrany, doncs, que fins i tot Isabel la Catòlica resultés una dona imperfecta. El famós “padre Marina”, tan devot seu, l’acusava però de tenir “amor a su marido, però mezclado con celos i sospechas...” I fins i tot la seva mateixa filla, Joana, dita la Boja (es podia ser dona i no ser boja en aquella societat?) s’excusava de les seves passions en l’actitud de la seva mare: “y no sólo se halla en mi esta pasión, mas la Reina, a quién dé Dios gloria, que fue tan eçelente y escogida persona en el mundo, fue así mismo celosa, mas el tiempo saneó a Su Alteza, como plazerá a Dios que hará en mi...”
Com es podrà comprovar, fins i tot en els terrenys excelsos de la monarquia, l’adulteri era vist d’una manera molt esbiaixada segons si el qui el cometia era l’home o la dona. Això permeté que Ferran el Catòlic, fent honor a la nissaga de què procedia (i que després el seguiria), anés acumulant amb tota tranquil·litat un nombre important, avui per avui incomptable, de fills naturals i bastards, a més dels legítims. Entre aquells, els més coneguts van ser el que va tenir amb una noia de Cervera (la Segarra), anomenada Aldonça, que arribà a arquebisbe de Saragossa i que, alhora, va ser pare de set fills, naturalment il·legítims, un dels quals el succeí en el càrrec cardenalici. També va ser  coneguda la filla que va tenir amb una noia de 18 anys, anomenada Joana Nicolau, de Tàrrega, als tres anys del seu casament amb Isabel de Castella, que arribà a duquessa de Frias. O les dues noies, totes dues amb el nom de Maria de Aragón, que com que eren filles dels seus pecats, aquell bon rei Catòlic les va posar a expiar les seves culpes en un convent...

Els reis Catòlics havien estat un model a seguir en l’època de l’escola franco-falangista i no m’estranyaria que ho tornessin a ser si els desitjos del sr. Wert, àlias Aznar, acaben imposant-se. Algú es recorda d’aquesta cançó?

“En pié, camaradas, y siempre adelante,
cantemos el himno de la juventud,
el himno que canta la España gigante
que sacude el yugo de la esclavitud.

De Isabel y Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada bandera.

Nuestra España gloriosa
nuevamente ha de ser
la nación poderosa
que jamás dejó de vencer...”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada