diumenge, 21 d’octubre de 2012

L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (III)

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 11 d’octubre del 2012

L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (III)

La “Brevísima”, pràcticament no va ser mai prohibida ni censurada. No calia. A l’Espanya de la Inquisició certes prohibicions resultaven del tot supèrflues. Únicament a partir de l’edició catalana de 1646, es van aixecar algunes veus prohibint el llibre. Sí que hi ha, però, una ordre (31-12- 1571) de Felip II al virrei del Perú, Francisco de Toledo, en el sentit que es recullin tots els exemplars de la “Brevísima” que circulessin per Amèrica, on la força de la Inquisició ja no tenia el pes de la metròpoli: “Acabaréis de recogerlos, y todos los otros que tratasen de cosas de las Indias que estuvieren impresos sin liciencia nuestra...” És interessant d’observar que Casaus (o de las Casas?) havia dedicat la seva “Brevísima” al “muy alto y muy poderoso señor el príncipe de las Españas don Felipe, nuestro señor”. Fet que una vegada més evidencia l’enorme distància entre la intencionalitat de Casaus (o de las Casas?) i la lectura que es va fer del seu text.
Els primers països que van emprar l’obra com a eina i arma per a  la seva independència van ser els Països Baixos. Així, el flamenc Jacques de Miggrode presentava l’obra amb aquestes paraules en francès: “Pour servir d’exemple et d’advertissement aux XVII provinces du pays bas”.  Després va venir l’edició catalana de 1646 de què vaig parlar ahir. Però on aquesta bíblia independentista va fer més camí, naturalment, va ser a l’antiga terra dels inques, dels asteques i dels mapuches, a Amèrica. Bolívar i altres líders independentistes la veneraven, i el prologuista de l’edició de Bogotà de 1813 deia: “Cuando este libro, traducido al francès, se publicó entre los holandeses, que peleaban entonces por su independencia como nosotros por la nuestra, se inflamaron sus ánimos y se redobló su valor para resistir la guerra que les hacía la España, hasta conseguir sustraerse de su injusta dominación... Aprendieron los holandeses en el ejemplo de los indios que cualquier pacto con los españoles sería ruinoso (...) ¡Dichoso yo si este libro , produciendo en mis compatriotas el mismo efecto que en los holandeses, los hace decidir eficazmente A MORIR O A SER LIBRES!”
El to inflamat de l’advertència sobre el que podria passar a aquells països si continuaven amb Espanya, juntament amb els horripilants gravats del flamenc De Brye, van contribuir a la difusió de la Llegenda Negra d’Espanya, llegenda que, d’altra banda, tenia molt d’història i realitat. Catalunya va acabar en taules la seva Guerra de Separació, però a partir de 1714 va començar una nova època de la qual no en sabem de la missa la meitat.
Abans d’ahir, el 1827, per exemple, el terrible comte d’Espanya   -que per la pèrdua de les colònies d’ultramar no va poder anar a Amèrica com li havien promès- va ser enviat a Catalunya. El seu comiat amb Ferran VII    –tal com ell mateix explicava- va ser, en paraules del rei: “Entre tu y yo vamos a arreglar a esos catalanes”. La primera cosa que va fer en arribar a Barcelona (ciutat aleshores completament pacífica i tranquil·la) va ser afusellar tretze persones, a les quals prèviament havia tallat les mans i després va rematar penjant-les a les forques del Passeig de l’Esplanada, al ritme de la magnífica (ho dic sense cap ironia) cançó tradicional castellana “Las habas verdes”. Ell tenia l’obsessió que els executats fossin tretze i ningú no n’entenia els motius. Tanta obsessió hi tenia que la nit abans de les execucions un dels condemnats va aconseguir la llibertat. Aleshores van agafar un pintor de parets que hi havia empresonat i el van incloure a la remesa. La gent no entenia les morts, ni la crueltat de les execucions, ni per què aquestes havien de ser precisament tretze. La gent no havia llegit la “Brevísima”, altra feina tenia. El sàdic comte d’Espanya, però, sí. Ell l’havia llegida i estudiada. Tot això podria semblar una llegenda i jo mateix, de fet, en parlo en una novel·la. Però és història. Història oculta i ocultada, però història. Les imatges del flamenc De Brye, d’altra banda, no tenen res a envejar a les de l’anònim barceloní.
Finalment, i que jo sàpiga, no s’ha fet mai una traducció del llibre al català, ni una edició crítica i ben contextualitzada de l’edició de 1646, i suposo que ara com ara no es farà cap de les dues coses, perquè la precarietat en què viu el país no dóna per tant. Però el que sí que seria interessant fora que algú fes un estudi rigorós dels catalanismes que conté el manuscrit de 1542. Podria trobar-hi alguna sorpresa.



Compareu les imatges de sota: la primera del De Brye, la segona de les execucions del comte d’Espanya a Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada