diumenge, 21 d’octubre de 2012

L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (II)

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 10 d’octubre del 2012

L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (II)

José Miguel Martínez Torrejón, professor al Queens College de City University of New York, filòleg i estudiós de la literatura ibèrica, ha publicat un estudi preliminar força documentat de l’obra de la “Brevísima”. Una de les coses que en sorprenen, en referir-se a l’autor de l’obra, és la rapidesa amb què parla i liquida el tema de “su supuesto apellido Casaus, que le añadía un tinte de nobleza rancia que no podia sino ayudar a la causa de su credibilidad”.  No sabia que el cognom Casaus tingués tantes virtuts i valors! També sorprèn, en una obra tan exhaustivament documentada la manera despullada i sòbria com explica que el manuscrit més antic de l’obra inclogui “algun catalanismo (“esglesia”)”, fet que, segons ell, “apunta al origen de los amanuenses”. Podria ser, però caldria explicar-ho millor, em sembla.
Pel que fa a l’itinerari editorial de l’obra, crida molt l’atenció les escassíssimes edicions que se’n van fer a la Península abans del segle XX, en comparació a les que es van produir a fora. I encara crida més l’atenció el fet que, tret de la primera (Sevilla, 1552), la resta es van produir en dates molt assenyalades. N’hi ha una de Barcelona de l’any 1646, una altra de Cadis de 1820 i una altra de Madrid de 1879. És a dir: Guerra de Separació, Trienni liberal i primers anys de la Restauració. El nombre és ridícul si es compara amb les edicions que es van fer més enllà del Pirineu. Una vintena a Holanda, set a Anglaterra, catorze a França, etc.
Evidentment, la “Brevísima” a la Península s’havia convertit en un llibre prohibit. Prohibit i escandalós. L’edició de Barcelona s’efectuà en plena Guerra de Separació, just quan amb la vinguda del d’Enric de Lorena (1645-47), Catalunya vivia un període de relativa esplendor i d’esperances, tot i estar enmig d’una guerra. L’editor va ser un tal Antoni Lacavalleria, parent de Pere Lacavalleria, sense que en tinguem, però més dades. El llibre tingué molta difusió i arribà també a Portugal, on va ser utilitzat per a donar arguments a favor de la seva futura independència. Més enllà del fet sorprenent que gairebé ho desconeguem tot sobre l’editor català de l’obra –si més no jo no n’he sabut trobar cap més dada que les que aporto- és interessant veure la manera com va ser acollida aquesta obra editada a Barcelona. Un exemplar, per exemple, va arribar a les mans del jesuïta de Saragossa, Francisco Minguijón, el qual es va esgarrifar davant aquella “relación de cosas muy terribles y fieras cuales no se leen en las historias de otras naciones” i considera que, encara que siguin veritat, “no hay que publicarlas por todo el mundo, que esto toman ocasión los enemigos de España”.
Heus aquí, com un llibre fet amb la intenció de millorar la vida dels indis americans es va convertir –per la via de la prohibició i de la mala consciència- en un instrument poderosíssim per a molts dels països que volien independitzar-se d’Espanya.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada