L’Espanya de Casaus II (el poder a Castella)

Notes per a anar tirant, 24 d’octubre del 2012.

  

L’Espanya de Casaus II (el poder a Castella)

Castella estava organitzada com una monarquia absoluta, sense cap altre contrapoder que el de la noblesa que havia monopolitzat els fruits de la conquesta de terres als àrabs. Les Corts castellanes eren un mer organisme consultiu al servei del reforçament de la Corona. Els qui vam viure les Corts franquistes ho podem entendre perfectament: la seva màxima aportació al pensament crític va quedar recollida per a la història en la cèlebre frase del diputat Eduardo Tarragona: “Al pa, pa, i al vi, vi”.

Tant la noblesa com el clergat, en canvi, gaudien d’un poder enorme. Estaven exempts d’impostos (si fa no fa com passa avui dia, excepció feta de les increïbles subvencions amb què els polítics actuals, de dreta i d’”esquerra”,  a sobre, els obsequien) i les seves propietats superaven (i continuen superant, després de prop de 35 anys de democràcia i governs de tots els colors!) qualsevol lògica que es pugui argumentar en favor del dret a la propietat. Una immensa majoria dels castellans o espanyols (el 95%) vivien del treball de la terra, però només menys d’un dos per cent n’era propietària. Els comerciants i menestrals eren poc més del tres per cent restant. El duc de l’”Infantado”, per exemple, era amo i senyor de 800 pobles, amb més de 90.000 vassalls i dominava les seves propietats de Guadalajara com un petit monarca. Extremadura pertanyia en parts gairebé iguals als Suárez de Figueroa i a l’ordre d’Alcántara. El totpoderós bisbe de Toledo, el marquès de Villena i les ordres de Santiago i Calatrava eren amos de tota la Mancha. Els ducs d’Alba i els de Bèjar eren els terratinents més importants de Salamanca, i els Fajardo, de Múrcia. Els Enríquez posseïen la major part de la província de Valladolid i tenien grans possessions a Andalusia, Lleó i València. La resta d’Andalusia era en mans dels Medina Sidònia, els Medinacelli, els Sesa i els Mendoza...