diumenge, 21 d’octubre de 2012

¿Per què m’apassiona Valldarques?

Notes per a anar tirant, 4 d’octubre del 2012

¿Per què m’apassiona Valldarques?

Sento una fascinació indefinible per alguns pobles perduts dels voltants de Nargó. Sempre havia pensat que era deguda a la bellesa dels seus paisatges; a la solitud de les seves muntanyes; a la senzillesa immutable de les seves cases; a la sòlida i sòbria elegància de les seves esglésies; a la màgia sorollosa dels seus torrents, amb les seues fràgils i estilitzades cascades; a l’encís dels seu tolls pacientment  perforats per l’acció persistent de l’aigua a les entranyes de les roques... Però això no era pas tot el que m’atreia d’aquests meravellosos indrets.
Ho he descobert aquest any, justament el dia de la Festa Major de Valldarques, dia en què molts dels seus antics habitants es retroben al lloc on van néixer i ho aprofiten per a enraonar, divertir-se i menjar junts. Jo hi vaig anar, juntament amb la Judit Pujadó i en Xavier Cortadellas, de l’editorail Sidillà, a presentar-hi el llibre d’Els pobles perduts. A més a més, però, vaig tenir l’ocasió de saludar persones que feia molt temps que no veia, de reconèixer fesomies carregades de records i d’afecte. I també d’enraonar amb vells amics amb qui feia més de quaranta anys que no enraonava. La gent de Valldarques que jo he conegut no ha parlat mai. Enraona, que no és pas el mateix. “No sé què en penses tu, però la guerra i Franco ens van fer molt de mal”, em va deixar anar un d’ells, lacònic, mirant-me als ulls, a pocs metres del cementiri on descansen tots els seus avantpassats.
Quanta raó tenia! El franquisme i tots els franquismes que hem hagut de patir ho han destruït gairebé tot.
Recordo ara la gent de Valldarques, de Sallent, de Montanissell, de Gavarra, de Canelles que vaig conèixer. Gent senzilla, de vegades pobra i tot, però dotada d’una indubtable dignitat natural,  amb una profunda consciència del valor de les seves paraules, molt educada i prudent. Eren gent que molts aprofitaven el diumenge per a anar a comprar a Nargó i després s’emportaven el que havien comprat a cavall d’un animal a través dels camins de bast que aleshores hi havia. Però eren gent que, del darrer a l’últim, se sentien i es comportaven en una relació d’igualtat i de germanor admirables amb la resta de la gent del país.
Aleshores de la democràcia ni se’n parlava, ni se’n podia parlar. En aquests pobles i poblets, deixats de la mà de Déu i dels homes, hi manava però una llei antiga –antiquíssima- que mai no deu haver estat escrita en cap constitució. Hi havia, indubtablement, un cert “govern del poble”, allò que els països nòrdics n’anomenen el “folkestyre” i que es basa en la participació activa de les persones en el desenvolupament i el control de les coses públiques. La gent treballava les seves terres, caçava, plegava bolets i administrava els seus boscos comunals sense més traves burocràtiques que la de fer fum a la xemeneia i demostrar d’aquesta manera que era un membre de la comunitat. Per aquests poblets no hi van passar els àrabs, ni els visigots, ni els romans, ni els celtes ni aquells cartaginesos de què els parlaven a l’escola les temporades que tenien la sort de tenir-ne. Ni tampoc no van viure la revolució industrial, el romanticisme, el barroc, el neoclassicisme o la il·lustració. Fins i tot el cristianisme hi arribà tard i encara a través de confessionaris transportats en mula pels mateixos futurs penitents. L’asfalt, la llum, el telèfon i la democràcia –aquesta democràcia que ens permet votar cada quatre anys, però que per comptes de fomentar la participació, el diàleg i la solidaritat entre les persones sembla molts cops que les distanciï i les faci més insensibles als problemes dels altres- hi van arribar quan ja gairebé no hi quedava ningú. Sí, tenia raó aquell amic de Valldarques. “La guerra i Franco ens van fer molt de mal”. Entre altres coses, amb les seves miserables misèries ens van privar de la companyia d’una gent de paraula, digna, carregada de valors, de tot allò que jo més admirava de Valldarques i no sabia què era. Tornaré a Valldarques, a la seua Festa Major que, fet i fet, ara és la meua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada