Recordo el Sebastià d’ençà que tots dos érem jóvens. Sempre vam tenir una relació excel·lent, cordial, plena de complicitats. Havia nascut a Organyà a la primeria dels anys quaranta. Des de molt jove havia estat una persona entusiasta i inquieta, tant en l’àmbit personal com social.
Així, a l’edat de sis o set anys, al Sebastià ja li agradava d’escriure les cròniques dels partits de futbol (una de les seves grans passions) que es jugaven aleshores. “En aquell temps sempre jugaven els mateixos, eren gent del país. Ara, d’agressivitat no n’hi faltava”, em va comentar en una entrevista que li vaig fer per a la mai prou lloada revista Cadí-Pedraforca, recordant l’antiga i proverbial rivalitat que havia existit entre el Nargó i l’Organyà. Als onze anys ja enviava escrits a la revista Barça i, uns anys més tard, en ple franquisme, creava i dirigia la revista Penya els Ganxos, sense cap mena d’ajut ni de permís. “En vam tirar diversos números. Vam tenir problemes amb la Guàrdia Civil per una crítica a l’Ajuntament. Hi parlàvem de cultura, d’educació, publicàvem poemes. Eren uns articles molt ben fets. La Penya els Ganxos tenia més pressupost cultural que l’Ajuntament que, aleshores, en tenia molt poc, és clar”.
El Sebastià també es va dedicar a recuperar les tradicions i els costums que el desert cultural d’aquells anys comportava. “Vam reprendre la Festa Major de maig i la vam finançar. Després també vam assumir l’altra, la gran. D’octubre a Pasqua, a més, vam organitzar ball els diumenges a cal Nando, i a l’estiu a la plaça dels arbres (avui de les Homilies). Tot això va anar acompanyat de la recuperació de festes i activitats com ara les Caramelles, la Festa de les Carrosses de Sant Antoni o el Carnaval, amb el seu ranxo tradicional. L’acollida va ser fenomenal. El Carnaval, per exemple, estava prohibit. Però nosaltres el vam recuperar i fins i tot vam aconseguir que el mossèn vingués a beneir el ranxo!”
Totes aquestes activitats no van impedir que el Sebastià passés llargues temporades estudiant a Barcelona. “Vaig fer un curs i mig d’enginyeria industrial. Després vaig estudiar Dret durant dos cursos i quatre cursos i mig d’econòmiques; em faltaven quatre assignatures per a acabar la carrera quan ho vaig deixar. La meva il·lusió era fer Dret. Volia ser advocat, però la família no ho va veure clar”. Ni tampoc no van impedir que dugués a terme una intensa i despresa activitat política. “Fer alguna cosa sense cobrar és sublim. Així entenc i valoro la política. A l’inici de la democràcia no parava d’anar d’un poble a un altre. No dormia. Era del Reagrupament del Pallach i em vaig dedicar a ajudar el Joaquim Arana, que es presentava per Lleida i em va posar de segon seu. Però quan es va proposar la integració al PSOE m’hi vaig oposar. Aleshores me’n vaig anar a Esquerra. Allà vaig viure les lluites entre l’Audet i en Víctor Torres i la incorporació del Dr. Puigverd de cap de llista per Lleida, que jo mateix vaig proposar. Però les lluites per les llistes em van cansar i vaig decidir deixar la política. Us ajudaré, però plego, vaig dir”.
El Sebastià Obach ha combinat aquesta feina de treballar per la comunitat (“és per amor, que s’han de fer les coses”, em va dir en algun moment de la conversa) amb la gestió i projecció de la seva empresa. “Ara hi treballen unes vint-i-dues persones. Procuro que la gent pugui fer un horari flexible. Que les dones puguin adaptar els horaris a les seves necessitats. Si hi ha bon ambient de treball tothom hi surt guanyat. De vegades, quan hi ha molta feina, hi ha treballadors que es presenten a treballar en dissabte, sense haver-los dit que calia”. La feina també l’ha ajudat a conèixer la gent i a valorar l’amistat. “Quan fa uns anys l’empresa entrà en crisi, la meva mare, que es deia Pepita i era molt treballadora, però ja tenia 82 anys, em va voler venir a ajudar. Gent del país, com ara els de cal Guillot de Nargó, que tenien un taló per cobrar i, lluny de mostrar cap pressa o neguit, vaig haver de ser jo qui els digués que el cobressin”.
En Sebastià Obach era una gran persona i un gran amic. La seva mort m’ha entristit moltíssim. Si m’ho permeteu, m’ha deixat tocat. Estic segur que la gent d’Organyà, de Nargó i de tota la comarca et trobarem molt a faltar.
Una abraçada ben forta, amic!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada