Madrid era una orgia

Notes per a anar tirant, 4 de desembre del 2012.

Madrid era una orgia

La banca podia haver fet fallida, l’estat podia fer aigües, la gent podia passar gana, fred, malalties i tota mena de dificultats. Però la cort de Felip IV era una orgia constant de festes i celebracions.

La primera festa ja es va organitzar el dia 2 de maig de 1621, quaranta-vuit hores després de la mort de Felip III, el pare del nou monarca.

Els diners s’hi van abocar a cabassos. D’entre tots els espectacles, el que més va cridar l’atenció va ser uns luxosos i espectaculars focs d’artifici. Un poeta que més endavant moriria en estranyes circumstàncies ho va retratar així:

“Señores, yo me consumo.

¿Hay tan gran maravilla?

¡Que haya gastado la villa

tres mil ducados en humo!”

La misèria dels pobres i les seves necessitats afectaven molt poc la noblesa i la cort.

En aquells anys se succeïen sense solució de continuïtat els balls de màscares, les caceres, els torneigs, les curses de braus, les lluites de feres, els jocs de canyes i de tota mena, els saraus, les cavalcades, els banquets, les representacions teatrals a Palau, els certàmens poètics i tota mena de cerimònies.

La crisi econòmica i política rosegava i ensagnava el poble i les colònies, però la monarquia i l’aristocràcia no s’estaven de res. Un altre conegut poeta de l’època se’n lamentava d’aquesta manera:

“Pero no es buena ocasión

que, cuando hay tantos desastres,

hagas brotar fuentes de agua

cuando corren rios de sangre.”

Qualsevol minúcia, com la inauguració del modest palau del “Buen Retiro”, era motiu de gran celebració i gatzara. El “valido” del rei, el Comte-Duc d’Olivares, de nefasta memòria, es passava el temps “inventando saraos, máscaras, farsas y otras fiestas (...) y parecía más a los de Nínive, a los dias de Nerón, y a los últimos de los romanos en el uso y en el proceder.”

De totes aquelles celebracions, la que més ens hauria de cridar l’atenció, però, és la que se celebrà amb motiu del que en deien la “Paz de los Pirineos”. És a dir, en honor del tractat que esquarterà de Catalunya les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la part nord de la Cerdanya.

Van durar des del 15 d’abril –data en què el rei sortí de Madrid per a acompanyar la infanta María Teresa per a casar-se amb Lluís XIV- fins que Felip IV tornà a la capital de l’imperi, el dia 26 de juny.

Va ser una festa itinerant, animada per una luxosa i extensa comitiva. Per allà on passaven se celebraven festes, focs d’artifici, comèdies, toros i cavalcades.

Però el que més agradava al rei eren els “despeñamientos de reses bravas”. Li n’oferiren en diverses poblacions. Potser la més destacable sigui la que presencià,  amb gran fruïció i complaença, a Valladolid, des de la “Huerta del rey”, el dia 18 de maig.

S’havia construït una rampa de fusta, que descendia fins al Pisuerga. Per aquesta rampa es llançaven els toros que, relliscant i rodolant, arribaven a l’aigua mig estabornits. Allà, els esperaven els matadors, armats amb llaces, espases i eines del toreig diverses.

Aquells botxins perseguien les pobres bèsties que anaven caient al riu, les quals, incapaces de reaccionar, desconcertades i espantades, de vegades malferides i ensangonades, fugien com podien, punxades, tallades, esbudellades, a les vores del riu, lloc on altres torejadors degudament armats les esperaven a peu i a cavall i les remataven fins que no en quedava cap.

Aquest era un dels espectacles predilectes de Felip IV, que, per cert, si no vaig errat, encara se celebra amb gran orgull en algunes ciutats espanyoles.

Una manera ben curiosa de celebrar el casament de la filla i, alhora, el lliurament de les comarques catalanes a la veïna França.