dilluns, 3 de desembre de 2012

El rei es diverteix[1]

Notes per a anar tirant, 2 de desembre del 2012.

El rei es diverteix[1]

De vegades costa d’entendre que un país que ha rebut tants i tants diners d’Europa (més del doble que tot el pla Marshall) estigui a punt de fer fallida.

Però no ens hauria pas d’estranyar. 

Carles I va declarar la primera fallida de l’època moderna el 1557, quan l’or, la plata i les pedres precioses, arribaven d’Amèrica com mai no havien arribat en cap dels imperis coneguts a la història.

La hisenda de Felip II es va tornar a enfonsar el 1596, en l’època que a l’imperi no es ponia mai el sol.

L’any 1606 el deute de l’Estat era de 22’7 milions de ducats i les arques públiques ja havien consumit tots els ingressos previstos fins al 1611.

Al 1618, en temps de Felip III, els ingressos estaven una altra vegada gastats per endavant.

L’any 1626, l’Estat, ofegat pels deutes, va fer fallida un cop més...

Exhaurides les arques de l’Estat, els dirigents polítics van posar els seus ulls en els territoris que, a partir d’una hisenda pròpia, s’havien administrat bé.

Els mitjans de “comunicació” (pura manipulació) d’aleshores van començar la seva tasca d’erosió. Un poeta, el nom del qual no m’importa, ho difonia així:

“En Navarra y Aragón
No hay quien tribute un real;
Cataluña y Portugal
Son de la misma opinión;
Sólo castilla y León,
y el noble pueblo andaluz,
llevan a cuestas la cruz.”

Tot i que Catalunya tributava més d’un milió de ducats –sense participar per a res en la colonització americana- el poderós Comte-Duc d’Olivares decidí, amb el vistiplau de Felip IV, dirigir una “obligada guerra” contra els catalans.

Guerra de la qual va sortir més aviat escaldat, atesa la derrota de Montjuïc, esdevinguda un 26 de gener de 1641.

Catalunya, però, hi acabà perdent les comarques de la Catalunya Nord i era posada en remull per al que s’esdevindria l’11 de setembre de 1714.

Felip IV, com és sabut, havia delegat tota la seva confiança en el Comte-Duc. Ell es dedicava a empaitar senyores del matí a la nit.

A més dels nombrosos fills que tingué en els seus dos matrimonis, va tenir un nombre incomptable de fills bastards. El més conegut, Juan de Austria, fill d’ell i la Calderona. Però a més hi hagué el Fernando Francisco, l’Alfonso, que arribà a bisbe de Màlaga, un tal Carlos, el Fernando Valdés, governador de Navarra i general d’artileria, un altre Alfonso, però aquest amb cognoms: de San Martín, que va arribar a bisbe d’Oviedo i de Cuenca... I així fins a 32 bastards coneguts, que són –entre fills i filles- els que, segons Sivela, aquell gran i prodigiós rei va engendrar.

El que més crida l’atenció d’aquella època de crisi, però, és la vida que els nobles i els monarques duien a la cort. Com que els àpats normals serien massa llargs d’explicar, referiré el menú d’una “merienda” preparada pel cuiner de la cort, Fernández Montiño:

“Perniles cocidos, capones o pavos asados calientes, pastelones de ternera y pollos y cañas calientes, pichones y torreznos asados, perdices asadas, bollos maimones o de vacía, empanadas de gazapos en masa dulce, lenguas de salsichones i cecinas, gigotes de capones sobre sopas de natas, tortas de manjar blanco y natas y mazapán, hojaldres rellenos, salchichones de lechones enteros, capones rellenos fríos sobre alfitete frío, empanadas de pavos, tortillas de huevos y torreznos, empanadas de Benaçon, cazuelas de pies de puerco con piñones, salpicones de vaca y tocino magro, empanadas de truchas, costradas de limoncillos y huevos mejidos, conejos en huerta, empanadas de liebres, fruta de pestiños, truchas cocidas, noclos de masa dulce, panecillos rellenos de masa de levadura, platos de frutas verdes, gileas blancas y tintas, fruta rellena, empanadas de perdices en masa de bollos, buñuelos de manjar blanco y frutilla de lo mismo, empanadillas de cuajada o Ginebradas, truchas en escabeche,  plato de papín estofado con cañas, solomos de vaca rellenos, cuajada de platos, almojabanas.”

En aquells mateixos anys, a causa de la gana i les pestes, van morir més de cinc-centes mil persones.

Això és història d'Espanya. Espero que el senyor Wert tingui la gentilesa d'incloure-la en algun dels seus currículums comuns.

[1] Títol del llibre de José Deleito, publicat per Alianza Editorial, Madrir, 2005.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada