Una incorporació suposadament injusta i il·lògica.
A França, per la seva part, van presentar l’esdeveniment com la reparació històrica d’una suposada incorporació injusta i il·lògica de les terres rosselloneses a Catalunya. Des del primer moment de la mutilació, l’estat francès va posar els historiadors de l’època al servei de la desinformació i de la propaganda, pretenent cercar uns orígens francesos a les comarques que acabaven d’annexionar-se per la via de la força. La realitat històrica, però, era tota una altra.
En efecte, des dels voltants de l’any 1000 les comarques que havien estat arrencades del Principat de Catalunya formaven part dels comtats de Cerdanya, Besalú i Empúries.
El comtat de Cerdanya posseïa les valls del Conflent i del Capcir, a part d’altres territoris. En morir sense descendència el darrer comte de Cerdanya, Bernat Guillem, l’any 1117, les seves possessions van ser heretades pel comte de Barcelona.
El comtat de Besalú posseïa, a part de la Garrotxa, les terres del Vallespir, els Aspres i la Fenolleda. Quan l’any 1111 va morir el darrer comte de Besalú, Bernat III, la seva herència va recaure també en el comte de Barcelona.
El comtat del Rosselló, reconquerit pels francs, formava part d’una Marca marítima que tenia com a capital Empúries. Inicialment (any 878) depenia del comtat de Cerdanya. En el segle X (any 990) ja es va constituir el comtat del Rosselló. El primer comte va ser Gilabert I, que va passar a dependre del comte de Barcelona. Quan l’any 1147 s’extingí la casa comtal rossellonesa amb la mort de Guinard II, aquelles terres van ser heretades pel rei de la corona catalanoaragonesa, Alfons el Cast.
Més enllà d’aquests trets constitutius de caire polític i administratiu, hi ha la realitat viscuda dia a dia que confirma la catalanitat d’aquells territoris tan injustament i gratuïtament segregats: les relacions socials i de veïnatge geogràfic; la llengua parlada; l’organització jurídica; el sentiment de la gent...
Des del punt de vista de la «lògica francesa» hi havia una idea recurrent de fer del Pirineu acabat en la serralada de les Alberes una tanca de separació, quan de fet la línia de separació havia passat sempre per la de les Corberes. A França li correspondria la part nord del Pirineu i a Espanya, la del sud. D’aquesta manera França s’engrandia i Espanya, que perdia una part del «seu territori», veia com es consolidava l’aspiració d’estat nació uniforme que perseguia, alhora que afeblia una de les nacions amb més personalitat i reivindicativa que tenia incorporades al seu vast Imperi.
Unes paraules de Mazzarino dirigides al bisbe d’Orange il·lustren la posició francesa sobre el tema amb tota claredat:
«Nous sommes desja asseurez que le Conflent et le Capsir nous demeureront outre le Roussillon, et pour ce que est de la Cerdaigne, nous devons avoir les partie qui se trouvera en deça des Monts qui en toute ancieneté font la separation dels Gaules et des Espagnes, sur quoy il serà nommé des comisaires de part et d’autre, et je croy que l’evesche de Toulouze et vous serez de la part du roy.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada