Pau Claris i la República Catalana
La política del comte d’Olivares era la de situar al cap de la magistratura superior del Principat persones d’origen català i de l’alta aristocràcia com a lloctinents, com ara el duc de Cardona o el comte de Santa Coloma, però sempre fidels als designis polítics de Madrid.
En la política interna del Principat, però, els resultats de les eleccions a diputats de la Generalitat, obtinguts mitjançant insaculació, podien donar uns perfils força diferents. L’any 1638 foren elegits Francesc de Tamarit, pel braç militar; Josep Miquel Quintana, pel braç popular o municipal, i Pau Claris, pel braç eclesiàstic. Pertanyien a la petita noblesa, molt més reticent i rebel enfront del govern de Madrid que no pas la molt col·laboracionista i servil alta aristocràcia i, fins i tot, més que no pas les cauteloses i sovint esporuguides oligarquies urbanes -molt especialment les barcelonines, generalment vacil·lants i sempre disposades a cedir davant el poder estatal-. Tot i això, aquelles classes urbanes finalment es van posar al costat de la Generalitat i en contra de la desastrosa política de la monarquia espanyola a Catalunya.
De tots els diputats elegits aquell 1638 el de més relleu fou el barceloní Pau Claris. Eclesiàstic i home de lleis, l’any 1612 era canonge a la Seu, on s’enfrontà al bisbe d'Urgell, Pau Duran, reialista fervent i partidari de pagar l’impost dels delmes eclesiàstics imposat per Olivares. L’any 1638, després d’haver estat elegit diputat, passà a ocupar la presidència de la Generalitat, càrrec que el dugué a enfrontar-se sovint amb les pretensions del govern comte d’Olivares. D’acord amb les Constitucions Catalanes, s’oposà a la demanda reial de proporcionar 16.000 homes per a la guerra. S’enfrontà també amb el govern central a partir que els «tercios» saquejaren Palafrugell (1638) i a partir que Francesc de Tamarit fos empresonat poc després de la invasió francesa del Rosselló (1639). Pau Claris va ser acusat de causar aldarulls entre les tropes espanyoles, motiu pel qual va ser imputat, però no va poder ser condemnat per falta de proves.
Altres fets ajudaren a incrementar la tensió entre la Generalitat i el govern Olivares. La mort de l’algutzir Joan Miquel Mont-Rodon a Santa Coloma de Farners, l’incendi de l’església de Riudarenes, l’entrada a a Barcelona dels segadors que acabà ocasionant el Corpus de Sang... Tot plegat desencadenà una ruptura total entre Olivares i la Generalitat.
Davant la invasió imminent castellana, Pau Claris decidí cercar ajut a França. El dia 12 de desembre se signà un pacte d’ajuda militar. El dia 16 de desembre es proclamà la República Catalana, sota la protecció francesa alhora que Barcelona era assetjada per les tropes castellanes sota el comandament del marquès de los Vélez.
Aquella República, com tantes altres vegades, ai las!, no va poder mantenir-se: davant la imminència del perill dels assetjants, Lluís XIII es va fer nomenar comte de Barcelona, per la qual cosa Catalunya passava a pertànyer a la sobirania francesa, la qual es comprometia a respectar i obeir les Constitucions catalanes.
El dia 26 de gener de 1641 les tropes castellanes foren totalment derrotades a la batalla de Montjuïc... Però Pau Claris morí sobtadament i sorprenentment un mes després, el 27 de febrer. Tenia 55 anys i era la clau de volta d’aquell procés..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada