El Tractat dels Pirineus 8 (final)

La «Paz de los Pirineos» en la cruïlla internacional

El Principat català continuà sota el domini francès fins a la darreria de la dècada de 1650. Mentrestant, l’any 1643, sota l’auspici del papat, van començar a Münster unes negociacions de pau entre la corona espanyola, la francesa i l’Imperi. Catalunya hi va enviar Josep Fontanella, regent de l’Audiència, el qual aviat fou substituït pel govern francès que considerava Catalunya com una carta diplomàtica més a jugar a l’hora de les negociacions. París l’any 1646 va proposar bescanviar el Principat i els comtats nord-catalans pels Països Baixos, però Madrid no ho acceptà. No els va interessar. Mazzarino, aleshores, es mostrà partidari d’un tractat de pau que dividís Catalunya... Per tot plegat, Catalunya s’havia convertit en el centre d’operacions d’una guerra internacional entre els estats europeus que es disputaven l’hegemonia del continent. Finalment arribà la pau entre les tres grans potències (Espanya, França i l’Imperi); va ser a l’octubre de 1648, a través de l’anomenada pau de Westfàlia, que posava fi al llarg període de guerres conegut com la guerra dels Trenta Anys. El tema de Catalunya, però, quedava encara sobre la taula.

Catalunya, mentrestant, havia quedat molt delmada i deprimida econòmicament. L’agricultura arruïnada, la marina mercant desfeta, la indústria destruïda, la hisenda enfonsada... I el que encara era pitjor: la corona de França l’havia convertida en la moneda de canvi dels serrells de les seves darreres negociacions territorials. L’any 1656 exigia, a canvi de la resta del Principat, els territoris del Països Baixos, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i els ports de Roses i Cadaqués. Mesos més tard l’oferta era bescanviar els territoris catalans per l’Artois, o bé pel Franc Comtat o per Luxemburg...

Encara hi hagué noves converses i propostes, però l’acord definitiu no arribà fins després de les 24 conferències celebrades per Luís de Haro i Mazzarino a l’illa dels Faisans del 13 d’agost al 7 de novembre de 1659. A partir d'aleshorss, el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Fenolleda, i els llocs de la Cerdanya situats al nord de la serralada pirinenca, quedarien sota la sobirania francesa. Un tema de discussió fou el de la vila de Llívia que finalment quedà sota sobirania espanyola. 

Una comissió franco-espanyola hauria de concretar els límits fronterers a l’any següent. Totes les negociacions i acords es van dur a terme en el més estricte secretisme i completament allunyats de les institucions catalanes. La Generalitat va enviar diverses cartes de protesta al govern de Madrid, però no foren ni tan sols contestades. El rei encara devia estar de festa o donant gràcies a Atocha.

Més endavant, des de la pau d’Aquisgrà (1668) fins a la pau de Nimega (1678), el govern francès va intentar canviar les terres de la Catalunya Nord pels Països Baixos, però les autoritats espanyoles no van acceptar la proposta. Potser, ben probablement, perquè en el fons el que volien era el que el virrei, el duc de Feria, ja havia escrit al rei anys abans: «porque por este medio (la mutilació dels comtats) se reducía la provincia a ser menos extendida, a ser menos gente y cantidad de hacienda Barcelona”.

D'aquesta manera la monarquia trencava, en primera persona, el seu motiu de ser, defensar la "indisoluble unidad de los territorios de la Corona" i, per acabar-ho d'adobar,  ho celebrava amb tres mesos de bacanals, orgies i festes. Encara que ells no percebien el fet com el trencament d'aquesta "unidad". Potser perquè, en el fons, no consideraven que trencar la unitat de  Catalunya fos realment trencar també la d'Espanya? Ha canviat gaire, actualment, la situació? Reivindiquen amb la mateixa intensitat Gibraltar com la Catalunya Nord?