divendres, 13 de desembre del 2019

El Tractat dels Pirineus 5

La Catalunya Nord, entre la implacable perseverança francesa i la desídia i la mala fe espanyola

Els intents de separar els comtats de la Catalunya Nord del Principat van ser originàriament francesos. Durant la crisi del segle XV, Lluís XI es va fer senyor de les terres rosselloneses gràcies a l’ajut de Joan II que compensà el suport del rei francès per dominar els catalans revoltats. Van ser trenta anys de sacrificis i de pèrdues humanes i materials en les quals, tant els catalans del Principat com els de les terres rosselloneses, lluitaren per recuperar les comarques pirinenques sota la direcció molt encertada del rei Ferran el Catòlic.



La persistència francesa a separar aquelles comarques del Principat va ser constant i inalterable. En el manifest dirigit a l’opinió pública europea per la Generalitat i el Consell de Cent l’any 1640, titulat la Proclamació Catòlica, en què es denunciaven els abusos i transgressions comesos pels «tercios» de Felip IV de Castella (III d'Aragó) allà on acampaven, es feia constar que els catalans havien hagut de repel·lir les forces franceses més de vint vegades en els seus constant intents de dominar les terres rosselloneses.

Pel que fa als governs espanyols trobem exemples que van des d’una decidida voluntat de segregar aquelles terres fins a la indiferència i la desídia més absolutes.
Així, en un conflicte per uns drets de mercaderies que existí entre Perpinyà i Barcelona l’any 1629, el virrei de Catalunya, el duc de Feria, en un escrit personal al rei defensà la separació dels comtats pirinencs del Principat, fent costat al síndic perpinyanès, partidari de la segregació. Els motius no poden ser més eloqüents:
«Aquellos vasallos de los condados del Rosellón y Cerdaña, y en especial de la villa de Perpiñán, son, sin linaje de duda, fidelísimos, y en todas las invasiones de franceses a que estan sujetos, los primeros de España se han havido con tan gran valor i fidelidad, que no solo merecen que V. M. se determine en su real ánimo a hacerles muchas mercedes, sinó que también lo conozcan por demostraciones exteriores para que, teniéndoles contentos y favorecidos, se asegure más aquella frontera, que es la puerta de toda España; y es cierto, que por ser los de aquellos condados, como gente que vive entre los Pirineos, más rústicos y menos inteligentes, aun de lo que les está mejor, que si V. majestad manda despedir su síndico, se han de desconsolar grandemente (...) El segundo negocio a que el síndico de Perpignán asiste es la pretensión que tiene la villa de Perpignán de que V. majestad divida los condados del Principado de Cataluña (...) aun que más disimule el Principado por hacer menos importante el negocio y entibiar a V. majestad en la resolución de él, conocen muy bien que sería una gran pérdida para ellos la división, porque solo ella enflaquecía todas las causas que tienen a los catalanes tan confiados y sobre si; porque por este medio se reducía la provincia a ser menos extendida, a ser menos gente y cantidad de hacienda Barcelona; quitávase el paso de Francia, que solo puede ser cómodamente por los condados, con que se dificultava mucho el comercio de Barcelona con aquel reynodesmembrávase gran parte de los militares, que tan unidos se hallaban con esta ciudad y la Diputación (...) y por la lana que se encarecía, por ser la mayor parte de ella de los condados, seria menos caudaloso el trato de los paños por la mar en Italia, que es en lo que consiste toda presunción en esta provincia, que con este medio de la división y otros que hay para conseguir los mismos efectos, sin duda se reduciría a mejor disposición que la que hoy tiene...»

Un altre exemple que pot il·lustrar la situació del Principat, entre la pressió francesa i la indiferència espanyola, el trobem al mes de juny de 1639, en la vetlla de la invasió francesa de les comarques catalanes del nord. Un agent de l’aleshores virrei català, el comte de Santa Coloma, intenta informar el rei de la situació, però no ho aconsegueix«Sus majestades estan en el retiro, y con esta ocasión se trata más de fiestas que de despacho de negocios». Vuit dies més tard de la invasió del Rosselló, el mateix agent informava del contrast entre la situació de Catalunya i la de Madrid «En Cataluña todo son sustos y pesadumbres: pues sepa vuestra magnificencia que acá no se trata sino de festejar a sus majestades en el Retiro». Aquesta indiferència per la frontera la trobem fins i tot en una carta del comte-duc d’Olivares al comte de Santa Coloma tan bon punt va ser informat de l’entrada dels francesos al Rosselló: “En Cataluña veo menos prevención que en otros lugares de España, aunque yo ni sé, señor, nada de este sitio y tierra, así no puedo discurrir...»


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada