diumenge, 19 de maig de 2013

Breus

1.- Primer de tot, gràcies per la participació al joc-concurs de l'Enigma de la ratafia. M'han arribat respostes per correu electrònic, per facebook i pel blog reglamentari (en aquest darrer, encara no hi he pogut entrar per problems amb l'ordinador -sóc fora de Barcelona- i només he pogut llegir la resposta que el blog em remet al correu: demà, doncs, un cop hi hagi accedit, diré el nom del guanyador o guanyadora). De moment, l'enhorabona a tots.

2.- Tal dia com avui, anys enrere, i des de molt antic, hauria estat festa major a Nargó. Es va canviar a la primera meitat dels anys seixanta. La corranda que publica l'escriptor peramolí Josep Espunyes a Alt urgell, motarrots, fets, llegendes, ho ratifica:

"Si voleu ballar corrandes,
anau-hi a Coll de Nargó;
anau-hi per cinquagesma
que fan la festa major."

D'aquells anys, em ve a la memòria l'olor de la savina amb què es tapava l'accés a la plaça; el primer dia en què es va posar una bombeta gran al mig de l'envelat de paperets retallats (volia dir que ja havia arribat la llum del pantà i s'havien acabat les restriccions elèctriques!); l'elegància amb què de cop i volta es vestia tothom, sobretot els nois i les noies, que feien braços i mànigues per a estrenar un vestit, fet a mida!; el nom d'algunes orquestres: la Planas de Martorell, la Nova Ripollesa, la de Las Estrellas Negras... També recordo la passió amb que vivia els partits de futbol del Nargó i, sobretot, els balls del fanalet. Veure ballar el ball del fanalet al so de qualsevol vals de l'Straus, interpretat per una qualsevol de les orquestres que he esmentat, era per nosaltres les criatures com ara veure una pel·lícula de Visconti...

3.- Les notícies sobre l’ensenyament que arriben del govern central no fan sinó ratificar el que he anat apuntant en diverses notes del blog. Aquesta Espanya ens nega els drets més elementals.

4.- L'amic Espunyes em fa arribar una notícia trista, que reprodueixo pel seu interès humà:

"D'aquí a poca estona me'n vaig cap a Peramola. S'ha mort la Juanita, a punt de fer noranta-sis anys, i l'enterren demà a les dotze. Una de les seves, i darreres, grans satisfaccions va ser l'entrevista que li vas fer per a "Cadípedraforca". M'ho va comentar més d'una vegada, ja que cada estada que feia a Peramola l'anava a veure a casa algunes estones. Quan se'n va una persona com ella, perdem un enllaç irrecuperable amb una mena de fer i viure de la nostra societat rural que, dissortadament, ja ben poca gent coneix. Que descansi en pau".

Rellegiré, l'article, Pep.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada