diumenge, 12 de maig de 2013

Federalisme i independència IV

Història d’una frustració

Al meu parer, l’objectiu històric del catalanisme havia tingut sempre un horitzó hispànic. Des de Jaume I fins a l’Artur Mas de la primera legislatura, i passant per Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla. L’expressió que millor sintetitzaria aquell objectiu fóra l’encunyada per Prat de la Riba, la de “l’Espanya gran”.  És a dir, la idea d’una Espanya equivalent a l’antiga Hispània geogràfica, abans que Castella s’apropiés d’aquest topònim i el monopolitzés amb finalitats polítiques. El terme que més tard es va recuperar per a traduir aquest concepte va ser, com és sabut, el d’Ibèria.

Una Ibèria que el catalanisme històricament havia somiat confederada i completa, integrada per tots els pobles que hi han coexistit, vivint en pau, harmonia i igualtat de drets i deures. Per no caure en un idealisme ingenu i, sobretot, per a entendre’ns, s’hauria tractat de la Ibèria que van enllaçar per la via matrimonial els Reis Catòlics, abans que Felip IV la comencés a esquarterar, l’any 1640, per obra i gràcia de la recomanació del comte-duc d’Olivares i a causa de les disbauxes econòmiques i de tot ordre que la Monarquia duia a terme (veg. “El rei es diverteix” en aquest mateix blog).

El projecte que predicava Olivares era clar com l’aigua: “Tenga V. M. por negocio más importante de su monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, Señor, que no se acontente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla”. Tot un projecte històric.

Un projecte històric que va costar a la Corona hispànica la pèrdua de Portugal i l’esquarterament de Catalunya de les comarques del Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir, el nord de la Cerdanya i la Fenolleda. Però no solament això.

Va  ser un projecte històric que ni tan sols va “reduir Catalunya a l’estil i lleis de Castella”, ja que, quan la ferida de 1640 encara supurava, l’any 1714, Felip V, ajudat per les tropes franceses, va entrar a sang i foc a Barcelona, com poc abans ho havia fet a tot Catalunya i a tota la Corona d’Aragó.

I aleshores, a més de les moltes repressions que imposà a la nació catalana, establí –únicament a Catalunya- l’impost global que es conegué com a cadastre. Aragó i València pagaren per un altre sistema anomenat l’equivalent. Aquest nou impost –que en teoria havia d’igualar els territoris “al estilo y leyes de Castilla”-- es pagava exclusivament a Catalunya i tot i que alguns reis espanyols (Ferran VI, Carles III) intentaren estendre’l a la resta de l’Estat, tingueren molta oposició i no ho aconseguiren.

Felip V vencé, però no convencé. El mateix Pi i Margall sintetitzava els resultats d’aquella política imposada “contra les tendències i les tradicions de les nostres províncies” amb aquestes paraules: “La unitat política tal com s’ha fet, ha conduït a la impossibilitat de construir res” que no sigui “al despotisme, a la immoralitat i al caos”.

No obstant això, la fe en una unió federal basada en el pacte i la confiança, no es va esborrar mai de la memòria dels catalans. Antoni de Puigblanch, per exemple, proposava l’any 1835 que la Península es dividís “en tres estats independents, a més de Portugal, però inseparablement confederats per un capítol de les Constitucions respectives.”

Pere Felip Monlau demanava l’any 1837 “la reintegració dels antics drets i tradicions històriques.” Poc després va ser deportat a Canàries. Rubió i Ors escrivia l’any 1841 que “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, ...però sí a la literària.” L’any 1851, Joan Guardiola, considerava que Espanya “no és en rigorós i bon sentit de la paraula, una sola nació, sinó un feix de nacions.”

Com a prova que aquest sentiment es mantenia molt viu entre el poble, hi ha el fet que Carles Maria de Borbó (Carles VII per als carlins) es va veure empès a prometre, al seu manifest de 1872, que: “El que ell (Felip V) us tragué com a rei, jo, com a rei us ho torno... Jo us torno els vostres furs, perquè sóc el mantenidor de totes les justícies... No pot imposar-se ni cobrar cap tribut que no hagi estat votat en Corts a Catalunya.”

Valentí Almirall considerava que els greuges soferts per Catalunya eren de més “gravetat” que els soferts per la majoria de colònies que s’havien independitzat d’Espanya. “Malgrat que se’ns tracti com un país conquistat”, deia, el catalanisme, aspiraria a “trencar la unitat uniformadora que ens asfixia, però amb igual força desitja la unió de donar-nos salut i força. Volem viure, no amarrats i lligats, però sí enllaçats amb els altres pobles de la Península.”


Cambó considerava que el problema d’Espanya requeria el “reconeixement definitiu del fet diferencial que és Catalunya com una indestructible realitat hispànica” i sempre lligat al “reconeixement sincer del dret que tenen els catalans a conservar la seva personalitat col·lectiva i a regir amb plenitud la seva vida interior.”

Francesc Macià, que proclamà la República Catalana dins de la Federació Ibèrica, es proposava “un cop obtinguda la llibertat nacional, facilitar amb tota la cordialitat la federació de pobles ibèrics.”

Per Vicens Vives, el missatge del catalanisme era “una bona nova humana i social”. I opinava que “si poguéssim estendre-la a tot Espanya i entre tots junts construir una comunitat moderna, pràctica i eficient, justa, pacífica i tolerant, podríem cancel·lar els deutes dels nostres precursors i constatar el final de les nostres preocupacions vitals”.

Però aquest projecte històric català, aquesta visió de les relacions polítiques en l’àmbit de la Península, han topat sempre frontalment amb el projecte històric que un dia dissenyà Olivares –“reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla”- i que sempre ha perviscut en una determinada mentalitat espanyola, incapaç d’imaginar cap altre escenari de convivència que no sigui el del domini i l’hegemonia de Castella.

El pensador liberal Ortega i Gasset considerava que “sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral.”

El polític falangista José Antonio proclamava que “Castilla no ha entendido lo local nunca; Castilla sólo ha podido entender lo universal, y por eso Castilla se niega a si misma, no se fija en donde concluye, tal vez porque no concluye ni a lo ancho ni a lo alto.”

L’òrgan del nacional-sindicalisme castellà, La Conquista del Estado, l’any 1935, publicava: “Si una mayoria de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrà que plantear la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos de África.” I així es va fer.

Amb aquest pensament dominant –m’abstinc de citar tot el que es diu als nostres dies, entre altres raons perquè tothom ho sent diàriament i no és qüestió de fer d’altaveu als qui ja disposen de prou tribunes i micròfons-, no ens ha d’estranyar que la Mancomunitat fos un dia esborrada per la Dictadura de Primo de Rivera; que l’Estatut de la República fos derogat a cops de baioneta pel franquisme; que l’Estatut del 1978 fos castrat pel cop d’estat de Tejero de 1982; que l’Estatut actual fos mutilat pel Tribunal Constitucional, després d’haver estat votat pel poble de Catalunya, aprovat pel Parlament i –una vegada passat el ribot (Alfonso Gerra dixit)- per les “Cortes” i pel “Senado” espanyols.

Però, a la vista dels fets, tampoc no ens ha d’estranyar que avui molta gent que fins ara s’inclinava per l’opció federal hagi dit prou d’aquest coll, i hagi passat a apostar clarament pel dret a decidir i per l’estat propi. Perquè aquesta és, al capdavall, l’única possibilitat que –al meu parer- ens queda als catalans de poder-nos federar en pla d’igualtat amb la resta dels pobles europeus, que és l’objectiu històric i democràtic amb què ja somia una gran majoria dels ciutadans d’aquest país.

Aquests són els motius, senyor Pere Navarro, perquè molts federalistes catalans votarem sí al referèndum que tard o d’hora es celebrarà. Espero que vostè recapaciti i ho faci també. Sense confiança, sense sobirania, sense voluntat de pacte, parlar de federalisme és, en el millor dels casos, una gran ingenuïtat, una gran desconeixença històrica; en el pitjor, una estafa. Un engany més dels pseudofederalistes que durant aquests anys s’han protegit amb la bandera del federalisme per amagar el seu centralisme, el seu anticatalanisme, la seva por atàvica als drets dels pobles i les seves ànsies de poder al preu que sigui. Perquè, senyor Navarro, ¿hi ha federalistes a la resta de l’Estat? Potser sí, però jo no sé on són,  no en veig enlloc, no els sento. I si alguna vegada els sento és per posar límits a les legítimes i democràtiques aspiracions dels pobles de la Península, promovent Loapes, posant entrebancs, xiulant amb el ribot  a la mà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada