divendres, 24 de maig del 2013

Records del carrer Nou I

Records del carrer Nou I

Ara fa seixanta anys, la meua família es va traslladar de la casa de cal Tonís, del carrer Nou, a la de cal Rei, a la carretera d’Isona. Ho recordo perfectament. Un dia es va presentar el meu oncle Alberto amb el camió del metge, van carregar el que se’n volien endur i cap avall que fa baixada. Jo anava a la caixa, enmig de mobles i atuells. Tenia quatre anys.


En recordo molt poques coses, del carrer Nou. La casa on vaig néixer era senzilla i estreta. Una mica trista i molt freda. A l’estiu, però, era frescal –sobretot a la botiga- i tenia a sota teulada una terrassa que donava a l’interior –als Escolls de cal Remolins- molt agradable. (En aquesta terrassa comença la meva novel·la El carrer dels Petons).

A l’entrada hi havia la botiga, amb un discret aparador amb vidrieres (o potser eren dos, els aparadors?), de color de fusta fosca, envernissada, i a dins de la botiga hi recordo unes prestatgeries de la mateixa qualitat i color que la dels els aparadors, amb algunes ombres vaporoses de peces de roba i paquets de tabac (aleshores a cal Tonís tenien l’estanc). Al fons de la botiga hi havia un celler, amb un finestró a la part alta que donava també als Escolls de cal Remolins. En aquest celler la meua padrina hi tenia sempre un càntir d’aram amb aigua fresca.


Al pis de sobre hi havia la sala que feia de cosidor i, entrant per un passadís que hi havia a mà esquerra, la cuina. Al cosidor hi treballaven diverses sastresses, però de l’única que em recordo amb precisió és de la Paquita de cal Guillot. De la Flora de cal Garutxe, en canvi, només en tinc una ombra fugissera, incerta. La recordo molt més clarament a la nova casa, amb la Pilarín de cal Manel, amb la Roser de cal Facundo...

Al cosidor, a més, hi havia una finestra. Per aquella finestra hi vaig veure la mort per primera vegada. Aleshores els enterraments es feien a peu i pel camí de la Roda. No va ser fins molt més tard que es va començar a emprar el carro municipal.

Un dia jo mirava per la finestra i vaig veure una corrua de gent que baixava pel carrer Nou i enfilava silenciosa el camí de la Roda. De sobte, davant de casa, a la intersecció entre el la Roda i el carrer Nou, la corrua es va aturar i van dipositar un fèretre a terra. Els portadors necessitaven reposar una mica.

Jo no sabia què era aquella caixa llarga i negra amb un creu brillant, platejada, a sobre. Algú, aleshores, em va aclarir que era la caixa del Flores, un miner que havia mort a la mina. Aleshores em vaig pensar que ho començava a entendre: la mort venia de la mina, i tenia la forma d’una caixa negra amb una creu lluent que portaven una colla d’homes Roda enllà.

Al carrer Nou, però hi havia molta vida. Els còdols de Segre amb què s’havia empedrat el carrer constituïen una superfície rugosa, plena de forats, d’intersticis i de clivelles, incòmoda i relliscosa per a les ferradures i els carruatges, però perfecta perquè les criatures hi dissenyéssim canals, basses i pantans de tota mena, tal com feien els grans uns quants quilòmetres més avall, a la presa que s’hi construïa. I com que d’aigua sempre se n’hi escapava algun raig, unes vegades del rec, unes altres dels cóms, el joc de fer basses va ser el meu primer joc i el de molts vailets d’aquells anys.


De fet, jugar a fer basses va constituir el meu ingrés social al carrer. Al costat de casa, a mà dreta, a ca la Marcel·la de cal Pascolet, hi havia una nena de la meva edat que es deia Nieves. Era filla d’un carrabiner, anomenat Álvarez. Més amunt, en una botiga de queviures que en dèiem ca l’Antonieta, hi havia un altre nen, que es deia Salvador. Encara més amunt, a cal Sastre, hi vivia un nen, llarg i prim, una mica més gran que jo, que es deia Ramon. A la casa de mà esquerra, aleshores cal Galí, hi vivia una altra nena, també una mica més gran que jo, que es deia Natàlia. I, carrer Nou avall, hi havia els nois més grans: lo Juanito de ca la Carolina, lo José Antonio de cal Gamuix, lo Ramon de cal Tuto, l’Ernesto de ca la Margarida...

PLOU I FEM BASSES
 (del Cançoner del rai)

Els meus primers records són d'un carrer,
del carrer Nou, per dir-ho exactament:
rocs  de rasper, còdols arrenglerats,
aigua llisquent, guspireig de bombolles,
bassiolets i petites rieres.
-"I tu els peus molls!" -la padrina rondina.
Volen les mans: la sèquia a mig fer...
L'aigua se'n va,

com els records que fugen...



2 comentaris:

  1. Encara recordo lo fresca i bona que estaba l'aigua del canti que hi habia al celler...

    ResponElimina