dimecres, 1 de maig de 2013

Federalisme i independència II

Federalisme i independència II




Ni en els pitjors moments de la nostra història no van mancar persones i moviments en defensa dels drets nacionals -i per tant, federals- de Catalunya dins de la Monarquia Hispànica. Narcís Feliu de la Penya va ser el cap de brot d'un d'aquests moviments. La seva obra El Fénix de Cataluña, publicada en castellà uns anys després de la Guerra dels Segadors, es proposava fer renèixer les "antigues grandeses" del país després de tres segles d'estancament.


Quan el sistema descentralitzat, federatiu, es va veure amenaçat amb l'arribada de Felip V de Borbó, es va optar per apostar per l'Arxiduc Carles i el bàndol aliat a la Guerra de Successió. La continuïtat d'aquell sistema va ser defensada per la pràctica totalitat de la Corons d'Aragó.

 
La derrota de l'11 de Setembre va comportar una forta centralització política i una obstinada persecució de la llengua, la cultura, els trets identitaris i molt especialment la memòria històrica dels ciutadans de Catalunya. “No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, usáticos, fueros y costumbres”. La seva intenció era clara i manifesta. Els seus adjectius, també: “(Para que) haga más sociables aquellos indómitos, pertinaces genios, y rindan su aspereza al trato suave de las gentes de la Corte; des de la qual olvidarán con menos repugnancia, â expensas del tiempo, y del agrado, la ciega pasión por sus Fueros, y peculiar gobierno...”



Tot i la duresa de la repressió, no va trigar a haver-hi reaccions encaminades a recordar als anglesos els seus compromisos envers Catalunya i l'autogovern perdut, com per exemple el document "Via fora els adormits" o bé, més tard en la capital espanyola, la Representació que diputats de l'antiga Corona d'Aragó van llegir a les Corts convocades per Carles III.





Més endavant, Antoni de Capmany recordava amb delectança els temps en què tots els ciutadans eren "iguals per a la participació en els honors" i ningú no volia ésser "inferior als altres en virtut i en mèrit (...) D'aquesta noble emulació emanaren la decència, el capteniment i l'honradesa dels artesans barcelonins". I pensava que el que havia donat prestigi a Barcelona era l'antiga "forma de govern popular, la saviesa de les lleis i la puresa i l'austeritat dels costums". I respecte al que defensaven alguns diputats a les Corts de Cadis, considerava que la "proposició general segons la qual Espanya no ha tingut mai una Constitució és falsa, errada i injuriosa per a les províncies de furs, que componen una tercera part de la monarquia", fet que constituïa una clara reivindicació de les constitucions catalanes abolides el 1714.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada