Esmorzar nargoní al lloc de sempre. A les deu en punt, quan anàvem a entrar al local, ens trobem amb la Maria de cal Curno o de cal Camell, segons com es miri, que passava pel carrer amb el seu home. Ja és casualitat!
L'assistència ha estat discreta, però suficient per a fer petar una bona xerrada que s'ha allargat fins a tres quarts d'una, just quan els cambrers ja paraven les taules del migdia. L'esmorzar, correcte, i el preu, raonable. La companyia i la conversa immillorables.
El més matiner, lo Pepe de ca la Cisca, però la resta, tots puntuals, tret del Lluís de cal Met, que tenia un tema per resoldre. A més d'aquests dos, ens hem trobat lo Francesc de cal Manel, l'Agustí de cal Capany, lo Pep de cal Dents i jo mateix.
A la conversa, Nargó, els records de quan anàvem a estudi, les diferències entre els temps passats i els actuals i, és clar, la llengua i el país. I el Barça, naturalment!
Hem parlat també del fet de ser avis i de l'estimació que se sent pels padrins. Fotos. El Francesc Solé ens ha recordat una cançó que li cantava el su padrí de cal Noi, que es deia com ell mateix. És una cançó que no havia sentit mai:
"A Manresa en tenim un vicari
tancat a l'armari
que és molt ratador,
en rata viudes i casades
i a les solteres encara millor.
Ai mandingo, ai mandongo,
quin vicari tenim més cotxino,
Ai mandongo,
que a la majordona
li fa portar el bombo".
Lo Lluís n'ha recordat una altra que li cantava el su pare:
"Allà a dalt de la muntanya
n'hi ha un home petitet
que fa ballar la seva dona
sense calces ni barret".
Tampoc no l'havia sentida. Les coneix algú, avui, a Nargó?
Lo Lluís ha fet algunes fotos. Les ha penjades al seu Facebook, però per un problema que desconec no hi puc accedir. Si ho aconsegueixo en penjaré alguna en aquesta pàgina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada