dilluns, 13 de maig de 2013

Records de Sant Miquel I

Records de Sant Miquel I

(Article publicat el mes de juny de 1992 , a la revista Pirineu Actual, estúpidament aniquilada per un conegut personatge de la Seu)
 



La Pujada


En aquella època l'aplec de Sant Miquel de les Masies es celebrava cada any el dia vuit de maig. No va ser fins més tard que es traslladà al diumenge més pròxim a aquesta data. Potser es va fer així per tal de facilitar l'assistència a molta de la gent que, per una raó o altra, havia marxat de la contrada.

Recordo aquelles diades com les més felices de la meua existència. L'hivern, fred, llarg i fosc , s'havia acabat. S'havien acabat els dies que encara em llevava sense llum del dia per anar a fer d'escolà a missa de vuit. I s'acabaven els dies curts i un pèl tristos, que s'escolaven entre els àpats, les hores d'estudi i les de repàs.

Sense adonar-nos-en passàvem de la foscor del matí a la foscor de la nit. Una foscor que només trencaven les quatre bombetes escadusseres, que amb una llum malaltissa i esgrogueïda, feien pampallugues sota uns pàmpols de llauna, coniformes i negres com l'estalzim, que penjaven dels pals de la llum.

Sort que a tres quarts de vuit del vespre la vella ràdio -d'aquelles d'abans de la guerra- emetia un programa que m'alliberava una mica de la monotonia i de la buidor quotidanes. L'emissora es deia "La voz de Madrid" i el programa "Las aventuras de Supermán".

Un dia, quan el senyor mestre -que solia llegir revistes estrangeres i estava molt ben informat- ens parlà de l'existència de la televisió, la primera cosa que em va passar pel cap va ser saber si mai es podria veure el "Supermán" en la petita pantalla. He de confessar que aleshores vaig pensar que tal cosa no era possible.

Com podia veure's tot aquell món fabulós (de platets voladors, d'homenets verds, de pedres de criptonita, de l'homenet X i de tants i tants elements fascinants), si aleshores amb prou feines sentia, i a trossos, l'emissora radiofònica en què el retransmetien?

La veu de la ràdio, certament, se n'anava i tornava com si fos el vent qui la portés. De fet, però, el problema no era pas el vent, sinó l'escassa potència de l'electricitat del poble, que es feia en un petit salt d'aigua del Segre situat al costat de l'antiga farinera que el pantà ofegà.


No recordo cap any que la meu mare m'hagués hagut de cridar el dia de sant Miquel. La piuladissa dels moixons em despertava a punta de dia i, quan tocaven a missa, jo ja passava el carrer cames ajudau-me.

El mossèn organitzava una petita processó pel poble en què, amb l'aspergis a la mà, anava beneint a dreta i esquerra mentre cantava una llarga pregària, de la qual només recordo -cantarella a part- la lletania De morte eterna / Libera me Domine.



Cap a les nou la processó arribava a la carreterra que va a les Masies. Allà un esvelt cavall blanc, que era del meu padrí de ca la Munda, esperava inquiet l'arribada de la comitiva. Recordo la seva mirada expectant i tensa, amb uns ulls que semblaven botits com si li anessin a sortir del cap d'un moment a l'altre. De tant en tant, enmig de sonors esbufecs, deixava anar, aguts i nerviosos, uns tímids i gairebé planyívols renills, alhora que repicava de potes i s'espantava les primeres mosques de la temporada amb elegants i espectaculars cops de cua.

Mossèn Miquel feia un senyal que volia dir que no pujaria a cavall abans d'arribar a la costa. Aleshores era la meua: d'un bot posava el peu a l'estrep, m' arrapava a l'anella de l'albarda i ja em teníeu feliç, allà eixancarrat a la tovor de la xalma que a mi em semblava alta i meravellosa com una catifa oriental.

El cavall començava el seu caminar compassat, una mica resigant al ritme que li marcava el ramal que el meu padrí no deixava anar mai. Llavors jo començava a admirar l'acolorit trencaclosques que eren els camps dels voltants de Nargó en aquella època. De tant en tant, l'olor intensa, penetrant, d'un alfalsar acabat de dallar, o d'un romaní, o d'una mata de timons, em produïa una sensació de plenitud que no sé descriure.


El cavall, aleshores, com si volgués que estigués més per ell, donava un cop de coll sobtat, brusc i tot, i jo retornava a aquell món dels somnis de la infantesa, on acaronava a pleret els fils d'or de la seva rítmica i bellugadissa crinera blanca, càlidament tocada pels primers raigs, rutilants i purs, d'un sol que ja es començava a notar.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada