dissabte, 18 de maig de 2013

L’enigma de la ratafia






L’enigma de la ratafia

D’entre les moltes històries i anècdotes que ens han arribat de l’antic món dels raiers, n’hi ha una que sempre m’ha intrigat i que he batejat, no sé si encertadament, amb el títol de L’enigma de la ratafia.

Tant per l’enginyosa i ràpida solució que el seu protagonista –un raier- va saber donar al problema que se li plantejava, com per la misteriosa personalitat de l’esmentat raier, em sembla que el títol podria ser mitjanament acceptable. A mi me la va explicar el descendent d’un altre raier, que l’havia coneguda a través del seu padrí i que, mentre me la contava, em va pregar vivament que no digués el seu nom.

La història va anar si fa no fa així: “Una vegada, ja fa molts i molts anys, una colla de raiers del Segre feinejava al Noguera Pallaresa. Quan van ser a l’alçada de la Pobla de Segur es van aturar a fer un mos i ho van aprofitar per a fer una visita a la casa de la ratafia que, encara que no se’n sap ni el nom ni l’adreça, ni els cronistes han deixat dades concretes de qui era aleshores el seu propietari, ben segur, que ja devia ser d’algun avantpassat llunyà de l’Àngel Portet.

Tan aviat com els raiers van ser al local on es feia aquella beguda tan apreciada, ja es van adonar que l’amo de la destil·leria estava amoïnat per algun motiu. Aleshores, un dels raiers no es va saber estar de preguntar-li què li passava.

Resulta que el bon home tenia un problema que no sabia com resoldre. Tenia un recipient enrasat amb dotze litres de ratafia i n’havia de treure dues mesures d’un litre, però només disposava d’una mesura de cinc litres i d’una altra de tres i no sabia com fer-ho. ‘Si no en separo aquests dos litres abans del vespre perdré un dels meus millors clients’, es va lamentar.

‘Potser algun de vosaltres m’hi podria ajudar’, hi va afegir encara. Els raiers es van mirar els uns als altres, amb escepticisme. Eren gent esturta i reflexiva, però aquell problema estava molt allunyat dels que ells es solien trobar.

Com que va veure que cap raier no s’animava a ajudar-lo, el fabricant de ratafia els va fer una proposició per a engrescar-los: ‘Si algú em dóna la solució al problema li regalaré una ampolla de la meua ratafia i us convidaré a tots a esmorzar!’

En sentir això, lo Virot -un raier de qui hem pogut trobar molt poques dades personals i que les que n’hem trobat són molt poc aclaridores- va alçar la mà.

(Algunes cròniques deien que els avantpassats del Virot havien arribat al poble procedents de Castellbò, via Solanell, i fugint d’una de les diverses persecucions religioses que hi havia hagut a França; unes altres cròniques locals el feien descendent d’un famós enterramorts que hi havia hagut al poble de Nargó i que vivia -segons m’informà un dia la senyora Teresa Obiols, de cal Favà, la Tresina- al Cap del Roc, al costat de ponent de la casa de cal Perruca de Nargó; unes altres cròniques el feien ex-seminarista, jugador de cartes i contrabandista, però del que no hi havia cap dubte és que va acabar els seus dies fent de raier).

Del que tampoc no hi devia haver cap dubte, però, és que en Virot era un raier molt especial. Sabia llatí, música i francès, i era a més un bon lector. Tant, que de vegades, en algunes fondes que paraven, es treia un llibre del sarró i, tot sopant, el llegia en veu alta als altres raiers, a la llum d’una espelma. Segons consta en alguna de les cròniques fragmentàries que ens han arribat d’aquells temps, una de les obres que més li agradava de llegir en aquelles vesprades eren Els contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer. Aquest fet confirmaria la certesa de les veus que ens el presenten com un bon lector.

Lo Virot, amb la mà alçada, va preguntar al fabricant de ratafia si disposava d’algun altre recipient. ‘En tinc un altre també de dotze litres, que és buit. Però no crec pas que us pugui servir de gran cosa’, va contestar el ratafiaire o ratafiador.


‘Per tant, va precisar lo Virot, disposeu de dos recipients de dotze litres, un de ple de ratafia i un altre de buit, i de dues mesures, una de cinc litres i una altra de dos, totes dues buides...’

‘Sí’, va ratificar el ratafiaire o ratafiador.

‘Si és així, doneu-ho per fet’, li va replicar lo Virot, davant la sorpresa dels seus companys. I així va ser: aquell mateix dia aquella colla de raiers van esmorzar de gorra, i lo Virot es va guanyar l’ampolla de ratafia que el fabricant els havia promès.”

Com ho va fer?

Segur que molts dels lectors i lectores ja en deuen haver trobat la manera. En tot cas, el primer o primera que me l’enviï podrà escollir entre un d’aquests tres premis:

-Una visita guiada i comentada per mi o pel Jordi Capdevila al Museu dels Raiers de Nargó (un dia a acordar).

-Un d’aquests meus llibres, dedicat: Històries de vetllador, El carrer dels Petons, Un seient a la llotja, Els enigmes de la llengua, El cim dels Espadats.

-El darrer número publicat d’una d’aquestes tres revistes: Cadí-Pedraforca, Llengua Nacional, Lo Banyut.


Si no l’encerta ningú, d’aquí una setmana donaré la solució que va donar en Virot.

Les respostes s’han de donar a través d’aquest mateix blog.


 

1 comentari:

  1. Bé....a veure....sóc la Beth,,, que després no se´si seré capaç d'enviar-ho amb el nom.hehe.
    Primer en treu 1 mesura de 5 litres i dues de 3 litres, ja fan onze litres...per tant ja només li queda 1 litre.
    Ara ja només li queden 11 litres. En treu dues de 5 litre i ja torna a tenir la mesura de litre separada.

    ResponElimina