dissabte, 4 de maig de 2013

Federalisme i independència III

Pi i Margall



El primer intel·lectual i polític que parlà de federalisme a l'època moderna va ser Francesc Pi i Margall. Proudhon va publicar Principi federatiu, l'any 1863, però nou anys abans, Pi i Margall ja havia esbossat les bases del seu pensament federalista.

El seu ideari tenia com a eixos la llibertat, la democràcia i el pacte. Per a ell "la llibertat constituïa la diferència característica (de l'ésser humà) amb els altres". Una llibertat que necessita l'ordre per a ésser plena: "Hi ha un problema tan antic com la societat, tan transcendental com el destí de l'espècie humana: l'harmonització entre la llibertat i l'ordre."

Per ell, només des de la llibertat i la sobirania es pot arribar a la federació: "La constitució d'una societat d'éssers intel·ligents i per això mateix sobirans (...) forçosament s'ha de basar en el consentiment exprés, determinant i permanent de cada un dels individus."

Pi i Margall considerava imprescindible la descentralització del poder, que a Espanya resultava especialment justificada: "Un conjunt feliç de circumstàncies, a Espanya, la fa possible, si no fàcil. Algunes de les províncies (sic) han estat regnes independents durant molts segles. Tenen la seva història, la seva llengua, els seus costums, la seva legislació, els seus furs..."

I es queixa que "a Espanya hem vist desaparèixer fins els últims vestigis de les nostres antigues llibertats després d'arrodonida la Monarquia amb la unió de la corona d'Aragó amb la de Castella. Va anar creixent el despotisme."

La seva visió de l'estat centralista era clarament negativa ( i potser actual!): "L'organització administrativa és complicada, il·lògica, tardana, insuficient. Pel frec dels seus diferents elements i el mal engranatge de les seves rodes, perd a cada moment velocitat i força."

Pi defensava ja el concert econòmic (llàstima que els nostres polítics no el llegissin!). "Amb facultats a les regions per a recaptar, pels tributs i mitjans que creguin més fàcils i menys onerosos, la quota que per aquest concepte els correspongui (...) S'ha concebut a Barcelona la idea d'un concert econòmic amb l'Estat, per a la imposició i cobrament de tots els tributs. De projecte antinacional, el qualifica el periòdic El Imparcial, però nosaltres sincerament l'aprovem i l'apaludim."

Socialment va ser un avançat al seu temps i a la història. Llàstima que els capitostos de la Revolució Soviètica també el desconeguessin: "Fondre en una sola les dues forces -capital i treball- i fer que la riquesa circuli per tot el cos social, com circula la sang pel cos de la gent sana, ha de ser avui l'objecte de les lleis i el fi del dret. Per a assolir-ho n'hi ha molts que proposen la nacionalització, alguns de la terra, i d'altres de tots els instruments de treball. Nosaltres davant el temor que s'afebleixi la personalitat de l'individu i dificulti per altres vies el moviment econòmic, hi afegim la impossibilitat d'establir-la sense respectar els interessos creats i ens decidim per altres procediments."

Tant com a president de la I República, com com a diputat, Pi i Margall va renunciar a la paga que per llei li corresponia d'"haberes pasivos". Pi, un home d'una gran integritat, no admetia que, estant en edat laboral, pogués rebre diners que no anessin lligats al treball. Tot i això, els enemics de la República, de la democràcia i del federalisme, es van abraonar sobre la seva figura amb tota la ràbia i furor amb què van ser capaços: "En la impossibilitat de guanyar-me amb afalacs, van resoldre destruir-me amb la difamació. I així ho van fer." El dia 3 de maig de 1873 -ahir feia cent quaranta anys- va patir un atemptat al seu mateix domicili. La bala només el ferí. El seu agressor, en canvi, es suïcidà davant seu.

Tal com va fer veure Leandre Colomer al seu dia, el pensament de Pi i Margall va tenir una gran infuència entre les esquerres i els demòcrates catalans. El republicanisme federal (Pi i Arsuaga, fill seu), el socialisme republicà (Alomar, Rovira i Virgili), el nacionalisme d'esquerra (Macià), l'anarquisme (Joan Montseny) i el comunisme (Arquer), serien en bona mesura deutors dels seus textos.

Tot i això, la seva obra, rigorosa i profunda, no sembla que hagi entusiasmat els corrents polítics actuals. Els uns potser perquè el troben massa d'esquerres. Els altres, potser massa explícit i clar a l'hora de parlar dels drets de les nacions que actualment encara formen part de l'Estat espanyol.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada