dilluns, 28 d’octubre de 2013

1953: un paisatge



L’any 1953 vam deixar la casa del carrer Nou i ens vam traslladar a cal Rei. El trasllat, tal com ja vaig explicar en una nota anterior, el vam fer amb el camió de la farinera del metge, un camió amb el qual el meu oncle Alberto transportava la farina als pobles.

No recordo cap sensació especial d’aquells dies. Hi havia una habitació nova, una casa nova, una botiga nova, però amb prou feines tinc consciència del canvi que s’havia produït. La meua padrina continuava fent les feines de casa i vetllant perquè tot anés bé.

La imatge que em ve a la memòria d’aquells dies és la de la meua padrina filant llana amb un fus i fent mitjons per a l’hivern darrere una de les portes de ferro de la botiga, que manteníem abaixada perquè el sol de la tarda no es mengés el color dels aparadors.

A l’estiu passava el meu padrí de ca la Munda amb el carro i el cavall blanc i se m’emportava cap a l’Altre Cantó, un hort que tenia a l’altra banda del Segre, al peu del riu de Canelles (o de Perles). A la carretera no hi havia cotxes i sovint fèiem trotar prudentment el cavall sobre l’asfalt.

La imatge de les hortes del Segre era increïble. Lo Sot del Toà, cal Janot, cal Not, l’hort del sinyor Mariano, la roca de les Campanetes, la font Fresca, la fàbrica del ciment, la farinera, les Pórques, la Casilla dels caminers, la pedrera del pont d’Espia, la peixera i la sèquia del metge, el forat de les Encantades, el de les Gralles, la Caseta amb la seva centraleta... Tot era verdor ufanosa, aigua llampant, dones amb rucs i panistres i faldades al cap que pujaven de Segre, comentaris del meu padrí sobre les coses que vèiem.

L’Atre Cantó va ser la continuació natural de l’hort de cal Tonís vell. El meu padrí hi tenia de tot. Verdures de tota mena, fruiters, bosc, clops amb clopines, conills que caçava amb uns llaços que es feia, aigua i peixos, molts peixos. Recordo que abans de plegar fèiem una barrera de rocs al riu i canalitzàvem els estols de bagres i cua-roigs cap a la sèquia on amb una saca n’agafàvem uns quants. Cap al tard, amb una llum ataronjada sobre els darrers contraforts de Nurieda i el pas del cavall més pausat, retornàvem al poble.

De 1953 a 1956 aquest va ser el meu paisatge essencial. Sense ell, quines coses publicables podria escriure ara jo de Nargó?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada