dilluns, 14 d’octubre de 2013

La independència és implossible



És aquest bombardeig de sentències barroeres i miserables que no té aturador. Primer va ser aquell que volia enviar la Guàrdia Civil. Després aquella que deia que ens farien fora d'Europa, de l'euro i de la Via Làctia. Més tard aquella altra que deia que per a dur a terme el divorci hi havien d'estar d'acord tota la família, els sogres de la dona maltractada, els fills, el marit maltractador, els altres sogres, la cunyada i la portera de l'escala, tothom: "perteneces a toda la familia i tu sola no puedes decidir, lo siento, pero nos perteneces, cariño". Ara un tal Lara diu que sap de bona tinta que la independència és impossible (futur títol d'un proper premi Planeta?)




Sempre que sento tants escarafalls i bajanades (per què no parlen de votar, que és el que la gent vol, d'una putanyera vegada?) em recordo d'una faula dels Inques. M'agradaria haver-la pogut llegir en quítxua, la llengua que els espanyols van destrossar ara fa segles al mateix temps que els robaven l'or, la plata, la cultura i la vida.




"Temps era temps hi havia una parella de galls dindi que tenien una colla de pollets. La parella vivien molt feliços amb la seva pollicada, però aviat van començar a sorgir problemes. Un dels pollets els va sortir inquiet de mena, una mica estarrabaldat. Un fill amb problemes, vaja.

Aquell gall dindi tenia sortides molt estranyes. Un dia les va envetar que volia volar. La seva mare, però el va convèncer que no ho fes: 'És impossible, fill meu; tu ets un gall dindi i els galls dindi no volen'. El pobre gall dindi, amb el cap entre les ales, es va oblidar del tema per una temporada.

Una altra vegada que passaven a prop d'un penya-segat molt abrupte el gall dindi estarrabaldat va dir que s'hi volia llançar. Els seus pares i germans es van esgarrifar. 'Et mataràs, ets boig, aniràs contra les roques...!' El pobre gal dindi, una vegada més, es va oblidar del tema i, convençut que no estava fet per a volar, ja no en va tornar a parlar més.

Tan eixalat va quedar que ja no va fer res de bo a la vida. Mentre els seu germans treien un plomatge llustrós, estarrufat i lluïen unes cues de ventall que semblaven per a anar a l'òpera, ell es va anar quedant arronsat, esprimatxat, aperduat, fins que es va posar malalt i es va morir de tristor.

Va ser una llàstima, perquè al cap de molt poc va passar un còndor amb la idea de recuperar el seu fill. Resulta que, un temps enrere, aprofitant una distracció de la mare lloca, havia deixat un ou al niu dels galls dindi perquè l'hi covessin, tal com solen fer també alguns ocells d'aquesta altra banda del mar. Però el seu fill no hi era. S'havia mort de ganes de volar. Havien aconseguit fer-li creure que era impossible. També ho sabien de bona tinta.”









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada