dijous, 3 d’octubre de 2013

Crueltat


No cal ser cap savi, ni molt menys catedràtic d'ètica, per a ser capaç de destriar el bé del mal. Qualsevol persona mínimament decent, mínimament honesta i asenderada, sap que la veritat i l'honradesa són bones i que la crueltat és dolenta.

Quan un pagès mata un conill o una gallina ho fa perquè aquest ritual forma part del que ell considera una exigència de les seves necessitats de supervivència. 

Però procura que l’animal sacrificat pateixi com menys millor i evita –si no és un sàdic o un malalt- qualsevol espurna de crueltat gratuïta.

És descoratjador que en qüestions tan bàsiques com ara el rebuig de la crueltat (tan bàsiques que podrien formar part d’un codi universal de l’ètica, si mai es promulgués), no siguem capaços de posar-nos d’acord.

Dic això perquè el senyor Fernando Savater, catedràtic d’ètica i de filosofia i autor de nombroses obres, moltes de les quals s’han llegit i potser encara es llegeixen a les nostres escoles,  va dir aquest dimecres a Sevilla: "el brau és una obra d'art feta a través dels segles. El brau és un animal amb unes característiques dissenyades pels ramaders. El toreig és per allò a què el brau ha estat creat i dissenyat, no com una obra d'art morta, sinó com una obra d'art viva." 

  

Després encara hi va afegir: "Que en algun lloc es prohibeixin perquè és immoral va en contra de la llibertat de la persona."

Per Savater, "la vida del toro és força envejable per a algunes persones. Són els únics animals que tenen nom propi i una família de genealogia. El brau i el cavall de carreres viuen de la seva genealogia, de la seva història vital". 


I va concloure, en un col·loqui de la Fundación Cajasol: "El toro és un aristòcrata que porta una vida feliç."

Al seu parer "que una ciutat decideixi que no hi ha toros perquè hi ha unes persones a les quals repugnen els toros em sembla una estupidesa", va afirmar, confonent Barcelona amb tot el Principat de Catalunya.

És realment trist veure que gent de la seva formació siguin capaços de dir coses com aquestes i comprovar que ni tan sols en qüestions tan essencials (crueltat gratuïta i tortura) ara com ara no ens hi puguem pas entendre.

Per sort, universalment parlant, els qui pensen així són una minoria obcecada probablement pel virus del nacionalisme hispànic i ara dolguda perquè han pogut comprovar que les caravanes d’autocars a la recerca de les “arts” de la tauromàquia que pronosticaven eren una pura quimera que només existia en la seva imaginació malaltissa.


Jo, cada vegada que llegeixo alguna barrabassada sobre els toros com aquesta, me’n vaig a fer un cafè a l’antiga plaça de les Arenes, que alegra el paisatge de la ciutat, dóna vida a molta gent, genera impostos que algun dia espero que siguin socials, i brindo a la salut de la llibertat, del respecte i de la intel·ligència.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada