dimarts, 29 d’octubre de 2013

Record de la besàvia


Ramona, Montserrat, Marcel·la, Mundeta

La valenta protagonista de l’altercat que comentava l’altre dia (“Si lladres eren els uns, lladres són els altres!”, (...). "Señora, hable en español!", (...) “Si no lo enraono és perquè no vullo, que de saber-lo prou que lo sapo!”) bé es mereix unes paraules que la recordin.

Abans de començar a parlar-ne, però, vull deixar clar que jo no penso pas que tothom que es dedica a la política sigui lladre, ni de bon tros. El que sí que he pogut entendre després de tot el que s’ha vist en aquests anys és que de lladres a tot arreu n’hi pot haver, és a dir, que ni les sigles ni la ideologia no són cap garantia d’honradesa al cent per cent. Per això, a les democràcies serioses, els controls, els contrapesos del poder i la justícia, funcionen. Sense aquests requisits, la democràcia es converteix en una pura i simple tapa de claveguera.

La Raimunda Canal, la Mundeta, devia néixer cap a l’any 1862, entre la segona i la tercera guerra carlines. Va néixer a cal Roca, en aquella casa esbalçada que hi ha al camí de Coll Piquer, entre Bosquet i la desapareguda Potada del Bou. La seva vida devia ser realment molt difícil, plena de sacrificis, contratemps, penalitats i fins i tot d’alguns fets ben dramàtics, tràgics.

De xica devia haver passat molta por. Una nit, una roca es va desprendre de la cresta del Solà del Roca i es va aturar miraculosament a mig camí, quan la gent de la masia ja s’encomanava a Déu. Ella ho havia explicat més d’una vegada a les seues filles. Els relats de les dues guerres carlines recents i els de la que va esclatar quan tenia uns deu anys també devien influir en la manera de ser d’aquella noia que vivia en una masia penjada a la meitat de la muntanya i allunyada del poble.

Un dia, quan encara era molt joveneta, la Mundeta va descobrir que s’havia quedat en estat. L’esglai degué ser terrible, però no ho va gosar dir a ningú, excepte al causant del problema. Aquest, en saber-ho va tocar el dos cap a França.

La Mundeta, amb vestits amples i altres subterfugis va aconseguir portar la família enganyada fins que un dia va tenir la criatura tota sola en un racó del trebol. Va ser un nen i li van posar Paquito (com al seu pare?)

Però en aquell temps que una noia soltera tingués un fill era una cosa més forta del que la “moral” de l’època estava disposada a admetre.  No sé exactament quan ni com, però el fill va ser enviat a Barcelona. El presumpte pare, al mateix temps, va tornar al poble, disposat a casar-se amb la seva Mundeta.

Al que no estava disposat, es veu, era a reconèixer el fill. Li daria el cognom i el nom, però aquell fill oficialment per a ell no existiria. I així es va fer.



El presumpte pare es deia Francisco Pellicer i era de cal Martí. El tal Francisco devia ser una mica fatxenda, ja que després de la seva estada no gaire llarga a França presumia de saber francès. Algú li va preguntar un dia alguna cosa relacionada amb les mosques i ell, demostrant el seu domini del francès va respondre “De mouches”. No es podia pas imaginar el bon home –és un dir, això de bon home- que per la via de la sornegueria nargonina acabava de batejar una casa, cal Damuix o Gamuix.

La Mundeta, amb aquell marit, va haver de dur una vida ben escarrassada. Anava a les fires i a les festes majors a cuinar. Feia de dida: els seus pits van péixer (donar de popar) a vint-i-una criatures a part de les seues. Les seues van ser quatre noies: la Ramona, mare del Pepe, del Facundo i del Ton; la Marcel.la, que se’n va anar a l’Hospitalet i va tenir un fill de nom Juanito que s’acabaria casant amb una noia de Nargó, la Lola de cal Ferrer; la Montserrat de ca la Munda, padrina meua i mare de l’Alberto, l’Anna, el Jaumet i el Cisquet; la Maria, que se n’aniria a Barcelona i hi va tenir dues filles, la Carme i la Roser.



A més d’questes filles, la Mundeta encara va tenir un fill que se li va morir en un tràgic accident: el dia de la matança del porc va caure en un calder d’aigua bullent i es va cremar de mig cos.

La situació del fill gran de la Mundeta va constituir el tabú de la família. Era un tema del qual mai no es parlava i ara mateix no disposo de cap foto seva ni de cap rastre de la seva descendència. En acabar la guerra tenia una casa al carrer de Béjar, número 68. Dues filles seves s’havien exiliat i un fill que li quedava ja no vivia a casa. El meu oncle Jaumet, la persona que surt al perfil de la revista Cadí-Pedraforca, s’hi va estar una temporada i la meua mare l’havia anat a veure alguna vegada. Era “l’oncle Paquito” i aquí s’acabava la història.
 
Una història punyent i corprenedora, que ens mostra moltes coses, des de la situació de les dones a casa nostra en un passat no tan llunyà com podria semblar, fins a la manera com una determinada “moral” pot ser de vegades molt injusta, molt immoral.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada