divendres, 18 d’octubre de 2013

L’enhorabona!



Primer de tot, moltes gràcies a totes i a tots els qui m’heu fet arribar respostes per correu, per facebook o a través del blog. El joc, com ja saben els lectors de l’any passat, no té cap altra finalitat que la de parlar de coses relacionades amb Nargó i, alhora, divertir-nos una mica.

La primera resposta encertada ha estat la de la Bet (Per molts anys, Bet!):

7/2=3’5
3’5+0’5=4 (Cebes que dóna a la pastora)

7-4=3
3/2=1’5
1’5+0’5=2 (Cebes que dóna a la masovera)

3-2=1;
1/2=0’5
0’5+0’5= 1(Cebes que dóna a la Loletes).

(La clau del joc era començar-lo pel tercer pas).

Perquè la Bet pugui triar entre els dos llibres, aquí n’ofereixo un tast de cada un.

Amb les dues poesies que acompanyen els comentaris, us desitjo un bon cap de setmana!


Notes mínimes d’un paisatge

Notes mínimes d’un paisatge,  -un poemari avui introbable- neix com a testimoni i evocació d’uns paisatges –els que finalment serien ofegats pel pantà de Rialb- que el poeta peramolí Josep Espunyes coneixia, estimava i de cop va veure amenaçats. Ell mateix ens ho explica. “El dia que va començar a prendre cos aquest recull de sonets, la construcció del pantà de Rialb era un projecte amb molt fil a coure, amb força caps per lligar. (...) Òbviament, doncs, una bona part del país que “poetitzo” en aquesta obra –la part baixa de l’Alt Urgell- pot quedar colgada per les aigües. Es convertirà, en definitiva i de manera fortuïta, en un reflex escrit d’uns paratges enaiguats, un testimoniatge que personalment mai no voldria que es donés”. El seu llibre, en aquells anys, es va convertir en un instrument de reivindicació dels drets de la nostra terra i de la seva gent.

Aquest fet a part, ens trobem davant una poesia amb una mètrica precisa, un llenguatge ric, desacomplexat i sobretot estimadíssim: no podia ser d’altra manera, és el “mot matern” begut a la sina de la mare, però també après dels “llavis d’un vell jai a frec de vora”. Ens trobem davant una poesia elaborada amb una gran energia creativa i, al mateix temps, amb una gran sensibilitat, fet que li dóna, en paraules d’Antoni Espadaler, que la prologa, “una gran tendresa (i) una forta emotivitat”.  Aquí en teniu una mostra:

 M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,
 aquelles nits de fred i glaç a fora,
 en què els minuts no sumen mai una hora
 i s’aixera a la llar un foc d’infern.

I en rotlle obert, d’amable gent tothora,
amb fons de torb o verba en joc altern,
refer el decurs dels anys amb mot matern
de llavis d’un vell jai a frec de vora.

Em tinc, aquí, per gran avar de vida,
mes tanta en reto com la pell me’n bat,
car tot en mi respon a l’alta crida

d’aquest caliu d’embruix, comú i alat,
que neix humil i en puixança agombola
l’íntim, rural, cafè de Peramola.


Atzavara

Atzavara és el primer llibre en què vaig participar. Es va publicar per primera vegada l’any 1982 i conté una explicació sobre l’estructura de la nostra llengua, exercicis, una selecció de textos literaris i alguns exercicis per a comprendre’ls. És un llibre que tampoc no es troba al mercat. S’hi pot trobar poemes com aquest de Salvador Espriu (cantat més tard per Raimon).



Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.



1 comentari:

  1. Gràcies Marcel i que consti que estic acabant de llegir El Cim dels espadats, que és teu....per`o aquesta vegada, si no et sap greu, m'agradaria tenir el de l'Espunyes. Repeteixo...moltes gràcies a tu, per fer-nos saber més coses del nostre poble i d'altri.

    ResponElimina