dijous, 17 d’octubre de 2013

L’enigma de les cebes








                (Una història nargonina)


Segons em van explicar unes padrines, temps era temps, per allà a l’època de la primera guerra carlina, vivia a Nargó una dona anomenada Tresina que s’estava al Cap de Roc amb un home llestot, però molt dropo, que no se sap com es deia. Aquest home era de cal Virot, raó per la qual a la seva dona tothom la coneixia com la Virota. Lo Virot, d’ençà que havia deixat de fer de raier, feia exclusivament d’enterramorts i només treballava quan calia fer algun clot a l’antic cementiri del voltant de l’església de Sant Climenç. En descàrrec seu, però, s’ha de dir que, gràcies a l’endimoniada guerra, de feina no li’n faltava pas.

Un dia la Tresina, de bon matí, va baixar a buscar cebes a les hortes de Segre. Aquí les padrines, quan m’ho explicaven, no es van posar d’acord sobre si havia anat a les Pórques, al Sot del Toà, al Palleret, al Sòl del Riu, a l’Ansola o fins i tot més avall. El cas és que la bona dona va collir un bon sac de cebes molt grosses, enormes, nargonines, i se’l va carregar al coll.


Quan passava per allà on actualment hi ha la carretera -que aleshores encara no existia- es va trobar amb una jove pastora que guardava un ramat de cabres i es menjava una llesca de pa amb oli i formatge de cabra per a esmorzar. “Que en vols? Si tens gana, me’n queda una llesca i un bon tall de formatge al sarró" –li va dir la pastora. La Tresina, que estava morta de fam i mig esvaïda, li va contestar que sí amb un somriure, i al cap d’una mica ja compartien el pa i el formatge. En acabar, la Tresina va dir a la jove pastora:

-Com que has estat tan generosa, té, aquí tens la meitat de les cebes que porto i mitja ceba més perquè te l’amanixos per a dinar.

Ja no cal dir que la pastora va estar molt contenta i agraïda per aquell gest també tan generós de la dona de l’enterramorts, que, un cop es va haver desembarassat d’aquella part de les cebes, va continuar pujant costa amunt.


Quan la Tresina va arribar a l’alçada de la masia de cal Moles, la masovera de la casa la va veure i li va preguntar:

-On vas, tan carregada amb aquest sac?
-Vinc de collir cebes.
-Vols fer un traguet d’aigua? Et veig una mica aixardegada.
La Tresina, amb aquella pujada i després del pa amb formatge que li havia donat la vaileta, s’hauria begut mig Segre:
-Ja tens raó. Dóna-me’n una mica.
-Té, aquí tens el càntir. Beu-ne tanta com vulguis.

La Teresina li’n va estar molt agraïda. Cal tenir en compte que en aquell temps l’aigua era molt valorada: s’havia de portar de Segre o, com a molt a prop, calia anar-la a buscar a  la font de Sant Climenç. Després de beure a cor què vols, la Tresina li va dir:
-Com que has estat tan generosa, té, aquí tens la meitat de les cebes que porto i mitja ceba més perquè te l’amanixos per a dinar.

La masovera, com ja es pot suposar, va estar molt contenta i agraïda per aquell gest també tan generós de la Tresina de cal Virot, que, cada vegada més alleugerida del pes de les cebes, va continuar pujant costa amunt. Quan ja gairebé arribava a casa (cal Virot aleshores era la casa del costat de cal Perruca, a la banda esquerra, a dalt de tot del poble) es va trobar amb una veïna, la Loletes, que la va cridar:
 

-Entra Tresina, que t’ensenyaré una cosa!

Resulta que aquell dia era l’aniversari del fill de la Loletes i, per a celebra-lo, havia fet unes coques maurades que feien una olor que estabornia els sentits:
-Té tasta’n un tros i així em diràs com m’han quedat. I per a endolcir-ho una mica, hi posarem una copeta de ratafia.
Després de parlar una estona de les seves coses, entre tastets de coca i glopets de ratafia, la Tresina va dir a la veïna:
-Com que has estat tan generosa, té, aquí tens la meitat de les cebes que porto i mitja ceba més perquè te l’amanixos per a dinar.

I dit això, va espolsar el sac, el va plegar (perquè ja no hi quedava cap ceba), se’l va posar a sotaixella,  i se’n va anar cap a casa.

Quan jo vaig preguntar a les padrines quantes cebes duia al principi la Tresina, és  a dir, quantes cebes havia collit a les hortes de Segre, cap d’elles no m’ho va saber dir.

Algun lector o lectora del blog m’hi podria ajudar?

El primer o primera que m’ho escrigui al blog podrà triar entre Notes mínimes d’un paisatge d’en Josep Espunyes o el meu primer llibre de llengua, Atzavara.

1 comentari: