Records del carrer Nou, 2

El principi d’Arquímides

Davant de casa mateix, rere un portal, hi havia la barberia i fusteria del Facundo. Encara que no recordo haver-l’hi vist treballar –devia ser molt xic quan ell es va posar malalt-, sí que tinc una ombra de com era el local. A sobre hi cosia la seva dona, la Rosita, que era modista i tenia una estufa de serradures que escaufava molt, i dues filles, la Maria Teresa i la Roser. La Roser, més endavant, cosiria a la sastreria de cal Tonís.

Unes cases més amunt hi havia la ferreria del Bepi. Alguns cops hi havia anat, i recordo una vegada que ens va soldar un gerro de llauna que tenia la meua mare per a transportar l’aigua calenta que feia servir per a rentar els caps, des del foc de casa seua. Pujant pel camí del Rocer, tot just entrant a mà esquerra, hi havia el molí d’oli de cal Benito, del qual ja vaig parlar un dia.

Una de les cases que més recordo, però, era la de cal Guils. A cal Guils tenien el telèfon. I dic el telèfon, així, amb article determinat, perquè era el telèfon del poble, de tot el poble. El portaven entre la Treseta i la Consuelo. Era un telèfon de maneta, d’aquells que calia fer-la rodar per a “posar una conferència”. Quan sonava el timbre, gairebé tothom parava l’orella, amb l’ai al cor. ¿Per qui deuen haver demanat? ¿Què els deu haver passat, que els hagin telefonat? Ningú no es podia imaginar, aleshores, que parlar per telèfon acabaria sent un fet normal, habitual.

Al peu del carrer hi havia el cóm de cal Turiella. Era un cóm amb una canaleta de sortida que vessava l’aigua a la Canterilla (una sèquia de terra que travessava la carretera per sota d'un pontarró).

Entre el cóm i la carretera hi havia un espai que, tot i les recomanacions familiars en sentit contrari, la canalla aprofitàvem per a jugar-hi amb l’aigua i fer-hi basses. El cóm s’omplia amb l’aigua que sobreeixia dels altres cóms (a més d’aquest cóm hi havia el del Raval, els safareigs, i el de cal Cogussot, que era entre el garatge del cal Cogussot, cal Gras i el forn de la Busqueta, en terminologia de l’època).

En aquell cóm vam aprendre el principi d’Arquímides molt abans que ens l’expliqués el senyor Mariano. I quan ens el va explicar el vam entendre sense fer cap mena d’esforç. Era clar com l’aigua. M’explicaré. Aquell cóm, quan venien només tres o quatre animals a beure, es buidava quatre o cinc dits, i com que el raig que hi arribava era molt feble trigava bastant a omplir-se de nou i, per tant, a tornar a sobreeixir per la canaleta. Aquesta trigança era més del que els qui feien bases estaven disposats  a esperar. Aleshores s’agafaven ampolles, galledes, pots, pedres, fustes i el que hi hagués disponible –que no era pas gaire, perquè tot anava molt escàs- i se submergia al cóm per a fer pujar el nivell de l’aigua que, algunes vegades, vessava pels costats i tot.

Per això, quan el senyor mestre ens explicava que: "Un cuerpo sumergido en un líquido, recibe un empuje hacia arriba igual al peso del volumen del líquido que desaloja", nosaltres ho trobàvem la cosa més natural del món i ens imaginàvem el senyor Arquímides vestit amb quatre cassigalls i fent basses al cóm de la Canterilla.