Aleshores no hi havia tele ni mòbils, però hi havia jocs força divertits. La canalla jugava amb la canalla, i no pas amb les màquines. Als cóms del poble verificava el principi d'Arquímides i al joc de les basses comprovava la resistència limitada dels murs de fang i la força devastadora i incontenible de l'aigua, al mateix temps que els grans anaven fent pujar la presa del pantà que acabaria mig ofegant el poble.
Hi havia jocs molt apassionants, com ara els de les baldufes, les boles, les mitges i els patacons. Les mitges les fèiem amb les tapes de les capses de mistos i els patacons, amb bocins de cartes. Aquests dos darrers jocs havien creat un lèxic específic. S´hi podia jugar de guanyar o de no guanyar. Si hi jugaves de guanyar i ho perdies tot quedaves escurat. Si quedaves escurat havies de plegar o demanar a algú que t'avalés. La manera de demanar-ho era: m'hi poses? (referint-se al quadrat, a la ratlla o a la cluca del joc). La diferència entre la distància d'una bola a una altra es feia amb canes: acanem?, t'acano! Tocar una bola era donar-li una cleca, guanyar o perdre era pelar (me n'han pelat dues!) i tirar a la ratlla de sortida era tirar a França, on també se solia acanar per a dirimir distàncies...
Hi havia encara una infinitat de jocs de córrer, d'empaitar i d'ataconar, segurament motivats pel fred que feia. Jugàvem a l'amagar amagar, al pam pam, als quatre pilons, a la meua, a trencar fils, al rescat, al calço, al juli, a l'arbre... i a futbol, és clar. El futbol tenia el problema que la pilota se solia embarcar; de vegades a l'era del Sastre, on era relativament fàcil de baixar; de vegades al teulat de l'actual cal Pardevila, que aleshores hi feia gracioses i refrescos el Domènec Flotats. Per a triar el camp o els jugadors es feia amb una pedra plana -les monedes anaven molt escasses- en la qual s'escopia en una de les cares. La cara humida era el vi. La seca el pa. Es tirava la pedra enlaire de manera que roodolés i calia triar, doncs, entre pa i vi. És a dir, entre cara i creu. Parlar de tots aquells jocs amb una mica de detall seria més llarg que aquesta confinació, encara sense final previsible...
També hi havia nombroses bromes d'iniciació que feien els grans als més xics. Una era la de l'estaca'm aquí. Aquesta me la van fer a mi i la recordo molt bé. Et deien que anessis a comprar cinc cèntims d'estaca'm aquí en una botiga i que ja passaries a pagar-ho. A mi em van enviar a cal Xera. Allavors aquella botiga la portava l'Helena. Recordo que es va posar a riure i em va donar unes quantes xufles, que a partir d'aquell dia es van convertir en la meva gormanderia habitual. Més endavant em vaig passar a la pega dolça. Costava a vint cèntims la barra. Els xiclets encara van trigar anys a arribar.
Alguns jocs eren francament salvatges. El calço i l'arbre, potser els que més. En algun moment em sembla que el de l'arbre el van acabar prohibint perquè algú s'hi va fer mal. El que no van prohibir mai (però per sort s'extingí) va ser el de repicar escabellades. Era realment molt bèstia. Funcionava així: hi participava un grup de xicots; algú tirava un caramel o una moneda o una ametlla coberta, ben lluny d'allà on era. Els altres aleshores l'anaven a buscar. El qui l'agafava, per a fer-se-la seva, havia de tocar el qui l'havia tirat, que no es podia moure del lloc. Però els altres el voltaven i tenien dret a estirar-li els cabells fins que la deixava anar i l'agafava un altre, el qual veia com els seus antics aliats es posaven a estirar-li també els cabells fins que es veia obligat a deixar-la anar..., i així successivament fins que s'arribava al qui havia tirat la penyora i el tocava. Quan l'havia tocat, l'ametlla coberta, el caramel, la moneda o el que fos ja era seva. Durant el trajecte més d'un i més de dos hi podien haver perdut algun floc de cabells... Aquest joc era molt bàrbar, cruel i inhumà, i em sembla que van ser els mateixos que hi jugaven que se'n van adonar i van deixar de practicar-lo.
Ara, hi ha dies, que, quan veig com funciona el sistema dels partits polítics de què gaudim i intento entendre el que passa, em ve a la memòria aquell joc; únicament que ara potser no tiren ametlles cobertes, caramels ni simples monedes de ral. Ara em sembla que tiren diputacions, senats, consells comarcals, regidories de districte, assessors, subvencions i altres galindaines... Les tiren i, au! , a repicar escabellades. Espero que algun dia decideixin també deixar de dur a terme aquesta mena de pràctiques tan poc constructives i exemplars i no hi hagi cap institució que no sigui votada directament pels ciutadans i les ciutadanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada