Calendari de vidre 14: Lectures 3

Cebrián explica també coses interessants des del punt de vista polític i social, com el segrest d’Oriol y Urquijo, president del Consell d’Estat, obra dels GRAPO, una banda que es presentava com el “brazo armado del Partido Comunista Reconstituido” i que tenia com a intermediari un vell conegut d’alguns membres de la redacció del diari ‒Pío Moa‒, que a més era un dels fundadors del grupuscle i actuava gairebé amb plena impunitat.

“Nunca me ha abandonado al impresión ‒afirma Cebrián‒, osaria decir incluso la convicción, de que el secuestro de Oriol y la actividad del grupo terrorista que lo perpetró formaban parte de una trama manipulada de los servicios policiales de la época. Andando el tiempo la mayoria de los que perpetraron el crimen fueron abatidos a tiros por las fuerzas del orden, pero Pío Moa, acusado también de participar en el asesinato de un policia nacional el 1 de octubre de 1975, fue condenado por su papel en el secuestro a un solo año de cárcel que no tuvo que cumplir.”

Parla molt poc, en canvi, del tema dels GAL. Al meu parer compta més el que calla que no pas el que diiu. La seva disconformitat amb Barrinuevo. El seu distanciament amb Felipe González durant un temps… El seu retrobament amb González, potser explicaria aquest buit: “ambos supimos que esa noche marcaba el reinicio de nuestra amistad. Estrechamos sus lazos, hasta límites que entonces no podíamos ni siquiera imaginar, una vez que él dejó la presidencia y yo abandoné la dirección del periódico.”

També són interessants les seves reflexions sobre la literatura i la cultura, una literatura que es mira des d’un evident elitisme d’aparador. Admira Cela, el censor franquista que guanyà un premi Nòbel, Francisco Umbral, que passà de la nit al dia, com si res, de El País al ABC, Vargas Llosa..., i també dedica una mica d’espai a García Márquez. Però no parla de Vázquez Montalbán, Haro Tegglen o Manuel Vicent, escriptors-periodistes de gran relleu en la publicació que dirigia.

El seu elitisme és encara més sorprenent quan explica el paper que va tenir JL Aguirre en la seva introducció en el “mundo del arte”. Aquell exjesuïta, traductor d’Adorno “homosexual incapaz de salir del armario” era, segons l’autor, “una de las mentes más lúcidas de la progresía intelectual”. Per a acabar reblant “La boda de Jesús y Cayetana parecía en muchos aspectos una metáfora de la Transición...” Potser sí.

I per a acabar, dues anècdotes.

La primera. El dia de la Mercè de 1975, el ministre de Información y Turismo Pío Cabanillas, un dels homes forts i "aperturistes" del govern del moment, va visitar Barcelona. Com un gest de “cortesia i de mà estesa” es va posar durant uns instants una barretina. L’endemà va ser portada de “todos los periódicos” (els de Madrid, és clar). Victoriano Fernández de Asís, director del Telediario de la nit i home de gran experiència li va dir:

“‒Ha visto Cebrián, al ministro disfrazado de payés? Esto se está poniendo feo. (…)

‒No crea usted que le digo en broma lo de la barretina ‒insistió‒. Nadie que se la ponga sale con vida de la política española. És letal de necesidad”.

Un mes i sis dies després, el dia 29 d'octubre, aniversari de la fundació de la Falange, Don Pío Cabanillas cessava com a ministre d'Informació i Turisme.

La segona.

En temps del ditador Franco, pràcticament se sabia tot de la seva persona, del que feia, del que deia, on passava les vacances, etc. El NO-DO era quasi acaparat pel culte a la seva persona i a la seva família. Però se sabia molt poca cosa de la seva ascendència, dels seus progenitors. Era com si aquell “Caudillo de España por la gracia de Dios” hagués baixat directament del cel a la terra, sense passar ni tan sols per una mare verge. L’anècdota de Cebrián ens dóna algunes pistes sobre el seu amagat progenitor.

Al bar “El Puchero”, proper al diari Arriba, -explica- s´hi podia sopar fins tard i hi anaven molts periodistes i gent de la faràndula. També hi feia cap un oficial d’intendència retirat que es deia Nicolàs i era “padre del dictador, que habitaba un pisito no lejos de allí en la calle Fuencarral, donde vivía con su amante (…) Una noche, borracho, el anciano se encaró con un retrato de su hijo que adornaba las paredes de la taberna, como era entonces frecuente en la mayoría de los edificios públicos. Plantado ante su efigie, en la que lucía camisa azul y un capote de campaña, comenzó a increparle:

‒¡Ahí lo tenéis! ¡El más tonto de la familia y el que más alto ha llegado!

Luego arrojó una copa de coñac sobre la foto antes de que se lo llevaran discretamente los guardias, a quienes el comisario había encarecido lo llevaran a su casa sin armar escándalo.”