El poeta J.V. Foix va deixar escrit en un dels seus versos "És quan dormo que hi veig clar", al qual va replicar Isabel Clara Simó amb un altre de més realista "És quan miro que hi veig clar..."
Veure i mirar s'assemblen molt, però no signifiquen pas exactament el mateix. Veure vol dir percebre la imatge d'alguna cosa, amb la vista o amb qualsevol altre sentit. De casa estant veig l'estany. Mirar significa aplicar el sentit de la vista a alguna cosa per a veure-la. De casa estant miro l'estany. Simplificant, mirar implica intentar fixar-s´hi; veure, no. Podem veure coses, per tant, sense mirar-les, però ja és molt difícil que les mirem sense veure-les. Difícil, sí que ho és; però impossible, potser no. A l'escola de Nargó sembla que anys enrere podria haver passat un fet així.
Cap als anys cinquanta, a les escoles de Nargó hi havia una separació estricta entre nois i noies. No solament a les aules, sinó també als patis. Estava absolutament prohibit que nois i noies hi poguessin coincidir. Encara que l'aula dels uns i la de les altres eren al mateix edifici formaven com dos mons a part, completament aïllats.
A la part de darrera d'ambdues aules hi havia els lavabos, en sengles petits patis, sense teulada i únicament separats pen un envà de maons d'uns dos metres i mig o tres d'alçada. Els lavabos eren una simple garita amb un forat al terra i dos totxos, un a cada costat del forat, per a posar-hi els peus en cas de necessitat. Com que no hi havia clavegueram, aquells lavabos s'havien de buidar manualment de tant en tant, cosa que no es feia sempre prou sovint i amb les subsegüents conseqüències higièniques, olfactives i escatològiques ben fàcils d'endevinar.
Els nois teníem un temps assignat per a anar al lavabo i per raons operatives hi anàvem per seccions. Si algú tenia la necessitat d'anar-hi fora de temps, havia de demanar permís. Si el mestre dubtava que aquella necessitat fos real, l'autoritzava a anar-hi, però acompanyat d'un alumne de la seva confiança que després hauria de ratificar o desmentir l'esmentada necessitat. Venia a ser com un auditor de fluxometries, abans que aquestes proves fossin inventades pels uròlegs moderns.
A part de la separació entre nois i noies, el coneixement que s'impartia sobre el cos i el sexe dels uns i de les altres era literalment i absolutament nul. A les ciències naturals que aleshores s'impartien aquestes coses no es tocaven. No és estrany, doncs, que, si més no per part dels nois, hi hagués una certa curiositat per conèixer alguna cosa d'aquells éssers tan llunyans i tant propers com ho eren les noies de l'aula del costat.
Un dia, a l'hora del lavabo, alguns es van dedicar, com uns vulgars fugitius de presidi, a fer un parell de forats a la paret del costat de l'envà a fi i efecte d'enfilar-s'hi i treure el cap per sobre d'aquest. Posant ara un peu, ara un altre, s'arrapaven a dalt de l'envà, treien el cap i tornaven a saltar amb els ulls meravellats, transfigurats, d'haver pogut descobrir i comprovar per si mateixos que les noies, oh meravella!, feien pipí acotxades, ajupides.
Com no podia ser d'altra manera, allò va arribar a orelles de la mestra, la senyora Alícia, una dona tan estricta i inflexible que superava i tot, en rigidesa, les normatives represssives del règim franquista que aleshores imperaven a les escoles. La mestra va anar a veure el mestre profundament indignada i carregada d'autoritat moral. La seva fesomia projectava tanta ira que les seves vibracions van fer tremolar els vidres dels quadres de José Antonio i del Caudillo que presidien l'aula, els quals van ressonar com si els esgarrinxessin.
Quan la indignada mestra va marxar, el mestre va exigir que es poessin drets els autors del sacrilegi. Tota una secció, excepte un alumne, es va posar dempeus. Sense dir res més el mestre es va posar a repartir galtofades una darrera de l'altra. Ell era un home pràctic que creia poc en els discursos. Més d'una vegada havia dit que ensenyava més una bona clatellada que qualsevol exposició teòrica...
Quan va arribar a l'alumne que no s'havia aixecat es va quedar sorprès. De fet el tenia per un dels alumnes més estarrabaldats de la secció. Com podia ser que no hagués participat en el delicte?
-I tu no has mirado por la paret? -Li va preguntar incrèdul.
-No señor -va replicar l'alumne- yo he mirado, pero no he podido ver nada...
I el mestre, és clar, no li va acceptar la sinonímia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada