Calendari de vidre 15: La llengua dels escurçons

Fa un dia clar i assolellat. Surto una estona a llegir al balcó. Aquest any no es veu cap oreneta. Alguns pardals, una parella de merles i una altra de garses s’han fet amos de l’espai. De tant en tant veig algun colom i alguna gavina, però molt pocs. Sento les campanes de l'Alcaldia, i res més. Montjuïc, al fons.

Em falta poc per acabar el llibre d’en Cebrián. És un llibre incomplet, però essencial per a entendre què va passar durant la “modèlica” Transició del franquisme al borbonisme. Al mateix temps que llegeixo que el GRAPO era un grup manipulat per la policia, que la mort de Santiago Brouard, Yolanda González i tantes altres, obra del Batallón Vasco Español, van ser també a càrrec d’organitzacions secretes formades per policies i guàrdies civils, (la gènesi i l'actuació de les quals no van ser mai investigades ni jutjades), m’assabento que el Tribunal Supremo amenaça els funcionaris perquè no deixin anar els presos polítics catalans a passar el confinament a casa seva.

Giro full. De les plantes de jardineria engabiada dels entresols m’arriben les primers flaires sensibles de la Primavera. Aquest any serà el primer en molt temps que no veurem la franja roja de farbalans (roselles) del camí Ral. Ni tampoc com floreixen el cirerer de la Barraca de ca la Munda i el de cal Pito. Tot just vam tenir temps de veure florir els ametllers i ja ens vam trobar confinats. Podrem veure la vermellor de les cireres, almenys?

El vell cirerer dels Llirets em porta molts records. El vaig plantar ja fa prop de 60 anys i té una soca enorme. Des d’aleshores m’hi he enfilat una pila de vegades i m’he pogut submergir una infinitat d’ocasions en la verdor intensa, amable i guspirejada pel vermell de les cireres, del seu fullam. És una verdor dolça i sensual, carregada de records. Costa molt de definir què és la felicitat. Sentir el brunzir de les abelles estirat a l’ombra d’un cirerer deu ser l’explicació més plausible que se m’acut. L’ametller m’agrada quan floreix, però després es torna aspre d’escorça i de fulla planyívola i vacil·lant, una mica decadent. El cirerer, en canvi, per poc que el temps li sigui benigne, té sempre aquest color de vellut verd tan generós que, fins i tot si fos un arbre que no produís cireres, es faria agradable als sentits.

Quan el vaig plantar el meu padrí Francisco conreava la terra. Jo encara era una criatura i molt dies anava amb ell i li feia companyia. Un dia recordo que ell dallava aufals i jo m’entretenia amb un rascle que duia, segurament pensant-me que l’ajudava. Quan estàvem a punt de plegar vaig veure a la carretera una cosa que es movia. M’hi vaig acostar. Era un escurçó enxafarnat pel mig, segurament per una roda de carro que l’havia agafat. Tot i que estava gairebé partit en dos trossos encara movia les parts del cos i de la cua, amb el seu rosari tan característic. Què siginificaven aquelles marques? Contenien algun missatge encriptat en alguna llengua desconeguda? El pobre animal obria la boca i ensenyava els ullals, una mica amenaçador. Vaig agafar uns bastonets i, aprofitant que estava immobilitzat per l’accident que havia patit, vaig provar de veure la bossa de verí que segons ens havien explicat a l’escola aquella mena de rèptils tenien al paladar.

El meu padrí ho va veure i va venir com un llampec. Portava un roc d’areny a les mans i el va estavellar al cap de l’escurçó.

‒Fotut taül (beneit)! ‒em va dir.

Ara, després de tants anys, he entès quin era el missatge que aquell escurçó duia transcrit a la pell: Si pots esclafar el cap d’un escurçó, esclafa’l. Però si no pots, ni t’hi acostis i, sobretot, no li posis mai el dit a la boca.