El Nargó pre-romà

Deia fa uns pocs dies que tant M. Lübke com Joan Coromines -segurament els dos més grans romanistes que han existit- coicideixen a afirmar que el nom de Nargó és un topònim pre-romà, amb arrels lingüístiques basco-ibèriques. És evident, per tant, que si en aquella època existia el nom del lloc és perquè el lloc també existia. Avui parlaré una mica d'aquest tema. 

Abans, però, he d'advertir que és possible que cometi alguna inexactitud i que les fotografies no siguin tan adequades i precises com hauria calgut i m'hauria agradat. La situació de confinament, lluny d'alguns materials i paisatges que m'hauria anat bé de tenir a l'abast, probablement m'ocasionarà més d'un lapsus, però amb tot confio que el que deixaré escrit sigui un bon punt de partida per a debatre el tema, millorar-lo i tornar-ne a parlar en millors condicions.

Quan ens referim al món pre-romà i a les formes lingüístiques basco-ibèriques ens hem de situar a centenars, millor dit, a milers, d'anys abans de l'era cristiana. Parlem de l'època dels ibers i, més concretament, a les nostres terres -si hem de fer cas del professor i investigador Bosch Gimpera- parlem de la gran tribu dels Andosins, la qual s'hauria estès des del Pas de la Casa (Andorra) a sota els Espluvins, i des d'Arinsal a Gavarra. 

Aquell poble, situat a l'època del coure mitjà, de qui sabem, per tant, que dominava l'aram i la joieria -com, a més a més, ho demostren amb escreix les restes trobades al Forat Negre de la Roca de Set Comelles- i que segurament tenia un domini notable de les muntanyes del seu territori, les quals defensava aferrissadament i recorria a través d'una xarxa de camins, degudament equipada amb els corresponents altars (ares) per a la pregària i el descans, molts dels quals camins encara avui són transitables. Sabem també que probablement vivien principalment del pasturatge oví, ramats que vigilaven comunitàriament (gallorses), que sentien un gran respecte pels arbres i que parlaven una llengua pròpia no indo-europea que, segons Coromines, "ve de l'ibèric i del basc arcaic" i que ell anomena "ibero-basc".

Moltes de les paraules d'aquella llengua han arribat a la parla dels nostres dies: esquerra, pissarra, socarrar, bassa, carrasca, sarna, gavarrra, arç, estalviar, paparra, gavet o neret, gerd, isard, llagasta, cascarulla, pitarra o paparra, marrà, segall, artiga, xarrupar, gallorsa, llistó, sàrria, carabassa, antina, lleganya, etc. El substrat lingüístic pre-romà (és a dir: basco-ibèric) ha deixat també moltes restes en els noms de lloc de la part nord-occidental del Pirineu. Per això, força sovint, aquesta toponímia s'interpreta pel seu origen eusquera. Hi trobem noms com: Enveig (<IB-EGI "vessant de l'aigua"), Arinsal (<ARANTZADI "arbust d'espines"), Arfa (<ASU-A "bardissa"), Artedó (<ARTE-DUN "ple d'alzines verdes"), Bescaran (<BASO-KO ARAN "vall de l'espadat o de la malesa"), Erts, (<ERTZ "riba"), Llorts (<LURTES "allau"), Turp (<ITURRI-BE "la font a sota" -la de Turp? la del Tomasó? la del racó del Pal? Coromines diu que era la de Turp que, segons ell, l'any 1932 rajava amb abundor), als quals podríem afegir Nargó i Narieda, ja comentats, entre molts altres.

He rumiat moltes vegads i durant molt temps en quin lloc devia ser aquest Nargó pre-romà. Si n'hagués de dir un, apostaria per Coll Piquer, i això per diverses raons. En la memòria popular i visual de molts nargonins encara tenim gravades a la retina les restes d'un antic poblat ibèric -avui força malmès i esbarriat- a la plana d'aquest lloc. En sóc conscient d'ençà que l'any 1958 mossèn Miquel en va passar unes fotografies al cine de cal Taüssà. Seria interessant que es poguessin recuperar, perquè s´hi veia l'antiga disposició d'aquell poblat primitiu en unes imatges que a mi em van semblar apassionants. Val a dir que el lloc era ideal. Disposava d'aigua abundant. Estava protegit per les roques totèmiques, i utilíssimes per a la defensa, que solem anomenar els "gegants de Coll Piquer". Tenia a tocar dues grans roques per a la vigilància de la vall, la del Solà del Roca i la del Solà de Barrenes. Disposava d'una munió d'esplugues per a viure-hi o amagar-s'hi (la de la Cansalada, la de les Guineus, o una mica més lluny, les d'Ermini  i la rastellera que n'hi ha a Set Comelles (Bòfia, Forat Negre, etc.). Estava ben protegit per les muntanyes per si calia fugir i molt ben situat per a comunicar-se amb altres nuclis com els de Sallent, Cabó, Ares...

La situació estratègica del lloc devia ser vital per a la muntanya i la resta de poblacions i d'un alt risc per als nargonins d'aleshores, atès que era un lloc de frontera i de pas. Des d'allà es dominaven els dos punts d'entrada a la vall del Segre, un dels quals devia ser generalment molt difícil pels cinc quilòmetres engorjats entre les roques d'ambddós costats de la Garanta. L'altra via de comunicació devia passar per Gavarra (topònim també basco-ibèric, procedent del mot basc GAPARRA> "bardissa", "lloc d'esbarzers"). Gavarra ocupava un lloc de comunicació i de guaita excepcional. Dominava la plana fins al Montmagastre. Estava comunicada amb la part baixa de l'actual Alt Urgell. Disposava de dos camins, que encara existeixen, per a anar a l'actual Pallars, la terra germana dels arenosis. Un camí que passava, i passa, per Galleuda (en basc, GALLUR-BEDA> "camí dels alts", que travessa una collada de 1240 metres, i un de més baix, que passa per una serra de 1150 metres). Tots dos conflueixen a la Rua i continuen cap a Isona.

L'eminent professor Bosch Gimpera, potser a partir del fet que Polibi hagués deixat escrit que (Anníbal) "sotmeté els ilergetes, els bargusis i, després els arenosis i els andosins, tocant ja al Pirineu" va replantejar l'enfocament tradicional del pas del general cartaginès pel Pirineu, que es considerava que havia estat per les terres empordaneses. Si tenim en compte que -segons el mateix Bosch Gimpera- els arenosis habitaven les actuals comarques dels dos Pallars i l'Aran, els bargusis l'actual Bergadà i la part nord del Solsonès i que els andosins s'estenien des de les carenes del Pas de la Casa fins a sota Bassella (és a dir des de l'actual Andorra fins al peu de l'Alt Urgell), no és difícil de seguir la raonada hipòtesi d'aquell gran investigador: "El lloc de la resistència al pas d'Anníbal, a les gorges del Segre, entre Coll de Nargó i Oliana, era el més indicat per a reunir-se les forces dels tres pobles al.ludits (...) Els andosins es trobaven en llur propi territori. Els arenosis podien guanyar la vall del Segre pels camins de muntanya des de l'alta conca del Noguera Palleresa (...) Els bargusis des de la contrada d'Odèn, per Cambrils i Llinars, podien arribar als passos de les estribacions de la Serra del Port del Comte (...) Al sud d'aquest lloc comença la gorja (dels Espluvins) on es degué intentar deturar el pas d'Anníbal (...) Aquest atac de pobles muntanyencs a un gran exèrcit en marxa es pot comparar amb l'emboscada dels bascs a Roncesvalles, atacant l'exèrcit de Carlemany."

Després d'aquesta descomunal topada, no és estrany doncs, que el savi i sagaç Joan Coromines   -sempre atent a tot- a l'article sobre Ares ens acabi d'assenyalar l'itinerari del cartaginès: "Collada d'Ares i poblet d'Ares, terme de Cabó, entre les valls de Cabó i la Guàrdia d'Ares, per on degué passar Anníbal amb els seus cavalls, carros i elefants per evitar el engorjats entre Organyà i Noves..."