LES FLORS DE MAIG
La primavera era un esclat de llum i colors. Vermellor envellutada de farbalans entre espigues verdes i tendres. Clavellines daurades a les margedes. Margarides de fulletes blanques i delicades, amb un botó groc al mig, com un petit sol, disseminades a les cunetes. Lliris i roses vermelles en alguns horts i jardins prohibits...
Ja s'acostava el mes de maig, el mes que a l'escola s'anomenava "mes de María". Durant aquell mes es posava una petita marededéu portàtil a damunt de la taula del mestre i cada tarda se li feia una ofrena. Abans, però calia guarnir-la amb flors de tota mena.
Per això, en arribar el maig, als midgdies, la canalla corríem espiritats a cercar aquella natura exuberant que s'encenia pletòrica i frondosa al voltant nostre. Encara ben xics, ja ho seguíem tot. Recordo aquell vagar
per les Hortes amb aquells conreus tan plens d'arbres
fruiters, d'alfals i trepadelles, i
aquells raspers de rocs plans i rodons, enmig
de joncs, pollancres i lletsons.
Recordo encara les primeres pipades en canuts de vidarsa no prou seca, les primeres lliçons de sexe dels més grans, enmig de generosos pomells de flors intensament perfumades i flairoses, i la sensació de plaer que produïa sentir la remor del Segre pugnant amb la refiladissa exaltada i pletòrica dels moixons que s'amagaven als clops de la vora dels raspers.
Cada dia un alumne s'encarregava de guarnir la petita marededéu amb les flors que li portaven els companys i ell mateix es proveïa. Els amics ens ajudàvem i mostràvem la nostra solidaritat amb uns bons poms i amb exemplars de flors difícils de trobar. "T'he portat un lliri i una violeta!", et deien els més propers en senyal d'amistat indestructible. Aleshores, amb fulles de farbalà, de rosa, amb margarides, clavellines i el que hi hagués, el responsable de torn muntava el seu monument i, quan acabava, tornava al seu lloc fins a l'hora de l'ofrena.
Aquesta
sempre començava amb el cant de "Venid
y vamos todos con flores a porfía / con flores a María, / que
Madre nuestra es / con flores a María, que Madre nuestra es."
A mi, això de "porfía" sempre m'havia sonat una mica estrany, fins i tot, malament, però mai no em vaig preocupar d'esbrinar què dimonis volia dir.
El
que no em va sonar mai malament és el vers que ens tocava de recitar
el dia que fèiem l'ofrena, de genolls davant la marededéu. Ara
tampoc no em sona malament, però reconec que em fa somriure i, si em
diguessin que el compositor del poema havia estat un "don
Prudencio" com el que diu que alliçonava en Juan Luís Cebrián
(veg. 5 i 6 / 04 / 20) doncs no m'estranyaria gens. Deia així:
"Hoy
los niños de España
capullitos
en flor
se
postran a tus plantas
oh,,
madre del amor!
Amor madre rogamos
amor
darte queremos
florecillas
del alma
que con amor te ofrecemos".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada