Arrecensar

Una paraula molt curiosa de l'enraonar de Nargó i d'altres llocs del Pirineu és arrecensar. La solem usar en una estructura formalment negativa: Tenen un minyó tan fressós que els seus pobres pares no arrecensen, Sempre va d'un lloc a un altre, no arrecensa aumon. Aquesta estructura negativa fossilitzada fa que el seu significat sembli ambigu, amfibològic. Arrecensar sol, en positiu, voldria dir, si s'usés, estar a gust, a plaer. Però jo no l'he sentida mai, en positiu. El sintagma no arrecensar, en canvi vol dir frisar, neguitejar, trinar... En el meu parlar familiar i del poble sempre vaig sentir no arrecensar; les paraules frisar, neguitejar, trinar, etc., en canvi, per a mi són formes adquirides fora del Pirineu.

No se sap l'origen d'aquest mot. Joan Coromines no en parla. El DCVB -on és entrat com recensar-  es limita a dir que pot tenir els dos significats, el positiu, a la Pobla de Segur, i el negatiu, a Borén: "Mai recensa". Però no aporta cap exemple en positiu ni ens n'ofereix cap etimologia que ens en pugui indicar l'origen.

Jo aquest mot sempre l'havia associat amb una sensació de frisança, de neguit, de malestar intensa. I, segurament que per la forma, l'associava també amb el malestar que en el passat podien haver ocasionat els censos. Després de pensar-hi molt, diria que no anava pas gaire equivocat. Censar neguitejava, perquè després dels censos venien els impostos. I en una bona part del Pirineu encara devia neguitejar més, perquè la zona era pobra, i perquè la incorporació forçada de les nostres terres a la Corona d'Espanya devia inspirar temor, a més va ser força tardana (1548), infructífera i ben probablement no desitjada. Bé, això darrer no ho sabem, perquè ningú no ens ho va preguntar.

Una prova del recel amb què es devien mirar els censos els nostres avantpassats el tenim al famós cens de Floridablana de 1787, que passa per ser el més ben fet que fins aleshores havia existit al regne de les Espanyes. Observem que aquell cens es va fer poc després de la inauguració de l'església del Raval (1770), la qual es va edificar només 39 anys després de l'ampliació de la capella. Ambdós fets són un clar indici del creixement de la població. L'any 1768, d'altra banda, és l'any en què es grava el famós rètol de Fígols, el qual ens informa de l'intens tràfic de fusta cap a les drassanes de Cartagena, en el qual tràfic els raiers de Nargó, atesa la situació del poble, ben segur que hi tenien un paper destacadíssim... Això, a més a més, en un context de creixement econòmic i demogràfic generalitzat. Per tot plegat hem de suposar que la població de Nargó devia ser realment considerable. Però el cens de Floridablanca sembla que no ho recull pas així. Segons les dades de la GEC, Nargó l'any 1787 tenia 134 habitants, és a dir, 54 menys que l'any 1718. Què havia passat?

No hi ha cap dubte que l'ocultació del cens i dels béns en zones de muntanya, i especialment en aquelles en què hi havia població dispersa va ser considerable. Aquesta ocultació ben segur que es feia posant-se la gent i els objectes de valor a recés, és a dir, en algun indret d'aixopluc, de refugi, d'amagatall. Aquesta acció de posar a recés es coneixia amb el nom d'arrecessar, un mot avui quasi desaparegut, igual que recés, sota l'empenta imparable d'arrecerar i recer (a Nargó, rocer). El pas d'arrecessar a arrecensar devia fer-se per una simple associació amb el fet que es produïa, fenomen força normal en l'evolució de les llengües. Per posar un exemple, la paraula llatina VERRUCULUM, en català ha donat ferrollat -per associació amb la materia de què està fet- i en castellà, cerrojo -per associació amb la funció de cerrar.

El pròxim cens no es va celebrar fins l'any 1860, una data clau per al futur del poble. Aquest sembla que ja es va fer amb una bona mica més de rigor que no pas l'anterior. Dels 134 habitants de 1787, en 73 anys es va passar a 1199 habitants. Més d'un no devia arrecensar...