La Costerota

(Les fotos d'aquesta pàgina són per gentilesa de Pilar Betriu, a qui les agraeixo de cor).

Nargó és un poble envoltat de topònims ben singulars. Los Escolls, lo Vilarenc, la Costerota... El nom de la Costerota segurament és un dels més genuïnament nargonins que tenim en tota la nostra toponímia. D'Escolls, no en conec cap més. De Vilarenc, ja vaig dir que com a mínim n'hi ha un altre, però de Costerota, tampoc no n'he sabut trobar cap altre en tot el territori. Hi ha uns Costerots a l'Alta Ribagorça, concretament al poble d'Adons: els costerots des Aubagues, denominació que Coromines no recull a l'Onomasticon, però sí al DECLC.

Un topònim és el nom propi d'un lloc, ens deien a l'escola. Però és molt més, em sembla. A l'interior de cada topònim hi ha un raconet que conté un munt de missatges que despleguen els plànols del laberint de la història per si un dia en perdíem els papers que la legitimen. Cada topònim és com una pedreta del conte dels Grimm, Ton i Guida, que d'una en una ens ajuda a seguir el viarany que duu a casa. Si el nom de Vilarenc em suggeria paraules com record i emoció, el de Costerota m'emmena a mots com sensació i oblit. Sensació d'aspror, sensació d'esforç i de sacrifici, de duresa i de suor; oblit del passat, oblit d'un passat per nosaltres desconegut, però que s'intueix difícil i dolorós. Un coster és la part lateral d'una eminència de terreny. Una costerota, amb aquest sufix despectiu -ota tan estrident, a mi m'evoca un coster costerut i desagraït, de molt mal transitar. 

El cas, però, és que fins fa quatre dies havia existit el camí de la Costerota. Un camí que baixava en línia recta des del Cap del Roc a Segre. Aquest camí, molt antigament, devia sortir d'entre ca la Maria de cal Camell i l'era de cal Baró. Estaria bé de poder saber del cert si a ca la Maria de cal Camell hi havia hagut l'hospital, tal com assegura la veu popular. El llibre de Miret i Sans potser ens ho podria aclarir.

En una situació com la del Nargó d'allavors, sense aigua al poble, un camí que dugués de dret a Segre, encara que fos molt dolent i difícil, corbat i penjat com la part final de l'espinada d'un dinosaure, devia de ser de gran interès. Al peu d'aquest camí hi havia una font que, com em recorda la Pilar Betriu, es deia font del Castell i els voltants d'aquell lloc es coneixien com el Sota Castell. Tot plegat, doncs, vindria a reforçar la hipòtesi de l'existència d'un castell medieval al Cap del Roc, que és el que ens ha arribat per mitjà de la història oral.

Aquest camí va quedar partit per la construcció de la carretera que va a Andorra. A partir d'aleshores s'agafava per un corriol que pujava a tocar de l'antiga era de cal Genot. Hi havia passat moltes vegades anant a buscar paquets al garatge de cal Not, lloc on paraven les agències de transport. I també, sobretot, anant a nedar al Calderó. Sovint hi anava amb l'Antoni de cal Genot i lo seu pare. Lo Calderó era en una raconada que feia lo Segre a sota cal Not mateix. L'aigua baixava arrisada i sorollosa del toll de les Campanetes i en arribar al Calderó semblava que s'hi aturés enmig d'un silenci pregon i d'una infinitat de minúsculs remolins; tenia un color verd d'encanteri perquè lo toll era bastant fondo i el reflexos dels grans lledoners de la vora s'hi emmirallaven i gairebé la cobrien. Al voltant de la raconada hi havia una petita platgeta de pedra on ens aturàvem a reposar i a canviar-nos de roba. Quins records més punyents! Aquesta platgeta tenia com una mena de forat rodó a la punta, gairebé al cantell, -un calderó, on tota la canalla xipollejàvem els peus abans de marxar-, que donava el nom al toll.

Quan lo poble va anar baixant cap als Escolls i cap a la carretera d'Isona, el pedregós camí de la Costerota es va bifurcar i una part de la gent que hi pujava passava pel cap de la riba de la Mata de cal Tonís i continuava pel camp de la fusta que els de cal Cunyat tenien al tros de cal Baró; i la resta, cada vegada menys, ai! pujava cap al Cap del Roc. Amb la reforma de la carretera i la desaparició definitiva d'aquell petit veïnat de cal Not i cal Genot, del Calderó i de la font del Castell, aquell corriol va quedar penjat i inacccessible, i sense cap mena d'utilitat, i aquell antic camí, escapçat i perdut, es tralladà als confins del record. Més ben dit, de l'oblit. Ens en queda, però, el topònim i la seva boirosa història, tan evocadora i conjecturable com difícil d'entendre i d'explicar des dels nostres paràmetres actuals.