Una vegada recuperades les regnes del seu territori, als antics pobladors de les Vil·les se'ls devia girar una bona feinada. El paisatge després del domini musulmà devia ser desolador: sense una paret, una pilastra ni un envà drets. A poc a poc, però, devien tornar cap a la plana que havien hagut de deixar en mans de l'enemic i començar endreçar i reconstruir tot el desori i la destrucció que els havien deixat.
En algun d'aquells moments, potser per a un cas d'emergència, devien aixecar la capella de Sant Miquel, una mica més resguardada del vent de la mitja lluna que bufava del sud i gelava més que el de broma. Va ser edificada entre el 781 i el 799, en temps del bisbe adopcionista Fèlix d'Urgell? El fet que a l'àbsis només hi hagi dues finestretes ens podria induir a pensar-ho...
Però on devien dedicar més esforç devia ser en la reconstrucció del seu antic territori de les Vil·les. Les cases, els corrals, els carrers... L'església que hi van acabar reconstruint engalzada a l'antic campanar ens indueix a pensar que la seva voluntat era tornar a viure en aquell espai que havien hagut de deixar.
Una església d'una gran bellesa -que devia tornar a exigir un enorme esforç, primer de tallar, de picar i de polir pedres i després de transportar-les, d'arrossegar-les una vegada més...- i una església d'unes mides que ens indiquen que en aquell lloc encara hi devia haver quedat una població relativament important que hi pensava fer vida.
Actualment aquella església -solitària i preciosa: una joia- és l'unic edifici que queda d'aquell hipotètic poble, gairebé purament imaginari. És una església romànica, d'una sola nau, amb volta de canó i amb una delicada teulada de llosa que s'aguanta sobre uns murs corpulents i massissos. El fris d'arcuacions entre faixes verticals que circumden i guarneixen les seves parets i l'àbsis, d'una gran elegància i perfecció, han fet pensar en una influència d'origen llombard i delaten la presència en la construcció de l'obra d'excel·lents llambarders, d'autèntics experts en la construcció i en el tractament de la pedra decorativa. Una joia artística i històrica de la qual els nargonins ens sentim legítimament cofats i l'ensenyem a tothom qui visita el nostre poble.
Es va congriar aquí l'escola d'on sortiria en Ramon, el mestre llambard nargoní que dirigí i construí la catedral de la Seu? Si l'experiència és la mare de la ciència, certament, en pocs llocs com el d'aquell Nargó, construït, enderrocat i reconstruït, se'n podia adquirir tanta... El problema és que tot això no havia fet sinó començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada