El secret de la catedral

De tots els artistes-constructors, els més desconeguts i anònims són els de les esglésies romàniques. Això vol dir que no sabem ni sabrem mai qui va fer la nau actual de l'església romànica de Sant Climenç ni la de tantes altres bellíssimes esglésies del mateix estil, esteses pel Pirineu. 

Com que el poble de Nargó no devia ser gaire gran ni gaire ric, hem de pensar que, malgrat l'"estil llombard" que caracteritza la nostra construcció, el seu mestre d'obres devia ser de la contrada, si és que no era del mateix poble. Per aquells verals hi devia haver prou bons artesans del món de la pedra. Cal tenir en compte que s'hi construïa castells, esglésies, capelles, cases i edificacions de tota mena..., i de molta qualitat! La "petrifactoria" de Coll Piquer, per tant, devia treballar a tot drap i els picapedrers i els llambards devien sortir fins i tot de sota les pedres. Vaja, que no m'estranyaria que n'hi hagués un bon planter.  Aquests picapedrers i llambards, cal suposar que podien esdevenir mestres d'obres i fins i tot constructors, així que dominaven l'ofici i eren capaços de demostrar-ho. Res que no passés en l'itinerari curricular de molts altres oficis medievals.  

On sí que en devien tenir, de diners, era a la Seu, que sempre ha estat una població més gran i més rica que les de la resta de la ribera. Segons s'ha dit sempre, la catedral de la Seu "és l'única catedral íntegrament romànica del nostre país i se la considera un exemplar únic per les seves característiques italianitzants, altament visibles en l'ornamenta de la façana i la galeria oberta de la capçalera".

En Puig i Cadafalch, gran teoritzador del primer art romànic català, encara va anar una mica més lluny: "És un exemple de monument construït per estrangers que no ha tingut cap influència en l'arquitectura de la regió: l'absis italià construït per Ramon Llambard, amb la seva galeria exterior de circulació, ha romàs com a exemple únic a Catalunya d'una disposició molt freqüent a Itàlia i Alemanya".

Així, doncs, una altra de les característiques que dóna relleu a la catedral de la Seu és que sabem qui la va construir, més ben dit, qui la va acabar. Aquest Ramon Lambard de què parla Puig i Cadafalch seria un dels pocs creadors del romànic català de qui coneixem el nom i, potser, la procedència. Tot un honor per a la Seu i la seua catedral: conèixer el nom d'un suposat "mestre d'obres" llombard que certificaria la relació artística de l'edifici alturgellenc amb l'estil llombard creat als voltants del llac de Como i difós per tota l'europa romànica.

L'actual catedral de la Seu, iniciada pel bisbe sant Ot (1095-1122), va ser conclosa pel famós bisbe Arnau de Préixens (1167-1195) l'any 1182. Set anys abans (el 1175, doncs) havia signat un contracte amb  Ramon Llambard, en què aquest, entre altres coses, s'havia de comprometre a acabar-la en el termini màxim de set anys, compromís que va complir amb escreix. L'arquitecte, mestre d'obres, constructor o el que fos el tal Ramon Llambard s'havia de comprometre, a més i d'una manera especificada al contracte, a acabar les parts altes de l'edifici: tancar les voltes, aixecar els campanars i enllestir el cimbori.

No hi ha dubte que el bisbe Arnau de Préixens tenia pressa. Set anys no eren gaires anys per a un edifici com aquell. Per què tenia tanta pressa? Segurament, aquesta venia donada per l'amenaça dels Castellbò d'assaltar i ocupar la Seu, tal com finalment acabà passant l'any 1195. També podria ser que vingués dels esmolats i insultants sirventesos -no aptes per a menors- que implacablement i desafiadorament li dirigia el trobador Guillem de Bergadà (1), que amb raó tant nerviós el devien posar. En rigor, però, no ho sabem. El que compta és que el senyor bisbe tenia pressa i resulta que va anar a buscar un mestre d'obres a la Llombardia que, aleshores (de la Seu a Nargó es trigava sis hores!), era com ara anar a Austràlia quatre vegades. Voleu dir que Arnau de Préixens no hauria trobat algú de confiança, un arquitecte, un mestre d'obres, un constructor o un el que fos un bon tros més a prop?

L'origen llombard de Ramon Llambard ve originart pel seu suposat cognom. Certament, llombard i Llambard tenen una certa semblança. Però i si Llambard no fos el cognom? I si el que indiqués fos l'ofici? Perquè ara ens fixarem en un altre detall del contracte de 1175. L'acord especificava que Ramon Llambard podia comptar amb "quatre llambards més", a part d'ell mateix (se suposa que vinguts també de la Llombardia?) a més de tants "cementaris" com li convingués.

En aquestes alçades ja comença a semblar una mica fort que es confongués un llambard amb un llombard, oi?

Però encara hi ha alguns altres detalls que no han merescut l'atenció dels historiadors i dels historiadors de l'art. En Ramon Llambard, en els documents de l'àmbit catedralici, solia signar Ramon Llambard de Nargó, sense cap coma. Però a aquest "de Nargó" no s'hi ha donat històricament cap importància. Per què devia escriure "de Nargó", una persona presumptament de la Llombardia? Quins motius el podien induir a fer-ho? No en sé veure pas cap. Però, per què no s'ha donat cap importància a aquest fet? Perdria relleu la indiscutible bellesa, el gran valor artístic i la història de la catedral de la Seu si es digués que el el seu constructor, el presumpte Ramon Llambard, en realitat era un llambard de Nargó que es deia Ramon? Algú pensa que és millor que sigui llombard, comacini, que no pas el que sens dubte era, nargoní i pirinenc? No ho sabem...

El que sí que sabem és que en aquells mateixos anys hi havia algú molt influent, molt relacionat amb el capítol de la catedral, que sí que era amb tota seguretat de Nargó. Es tracta de Pere de Nargó, un capellà de la màxima confiança del bisbe i amb un gran poder de decisió en els afers del bisbat. Ho sabem pels molts documents que va deixar signats, sempre com Pere de Nargó, capellà. Un d'aquests documents, de l'any 1187, ens interessa especialment. Es tracta del d'una donació que va fer Arnau de Terrosa per tal de poder entrar com a canonge a la canònica de la Seu. És interessant perquè entre els testimonis d'aquest document hi ha el del nargoní Pere de Nargó que signa "Petri de Nargo capellani", és a dir, Pere de Nargó, capellà. Un altre testimoni és Ramon Llambard que, ja fora del context professional catedralici en què li calia destacar l'ofici per davant de la procedència, signa "Raimundi de Nargo lambard", és a dir, Ramon de Nargó, llambard...

En Ramon de Nargó, per tant, va ser el constructor i mestre d'obres de l'actual catedral de la Seu. Una obra bellíssima que, més enllà del seu estil més o menys llombard, destaca per la seva gran consistència, construïda com una veritable fortalesa -fet que no s'adiu pas gaire a la simplicitat funcional dels arquitectes comacini- i que demostrà la seva solidesa i eficàcia durant el setge i saqueig dels Castellbò, l'any 1195. En Ramon de Nargó, a més, té l'honor de ser un dels pocs llambards, mestres d'obres o constructors que es coneixen amb nom i lloc de procedència de tot el romànic català.

. . . . . .

L'altre dia, quan explicava l'etimologia del mot llambard, deia que possiblement provenia de forma indoeuropea *lab, que volia dir llepar, ("lamer, lambiscar", en castellà, "laon", en francès, és a dir, post o tauló, en català) unida, segons Coromines, a la forma gàl·lica bourde (biga, bastó, bordó). No vaig explicar la de bordó, que hauria fet encara més entenedor el significat i l'evolució del mot. Bordó vindria d'una forma indoeuropea *bherdh, que hauria significat tallar (en sànscrit, bardhaka-h, "el que talla", etc.). Així, bard precedit del prefix lab, és a dir, llambard, hauria passat a significar "el que talla llepant", és a dir, talla molt fi, un grau més del que simplement talla, en el nostre cas, la pedra. Però no cal pas acudir a l'indoeuropeu ni al sànscrit per veure la relació de llambard amb de la pedra tallada als nostres dies. N'hi ha prou de veure el parentiu semàntic entre els mots catalans llambard i llamborda o, ja sense prefix, amb la paraula castellana bordillo.

(1) Nota: aquests sirventesos, altament procaços i obscens, a part de les rivalitats entre el bisbe Arnau de Préixens i els Castellbò,  reflecteixen la tensió pre-bèl·lica entre càtars i catòlics, és a dir, entre Arnau de Castellbò i la Mitra.

I

Cançó he començada

que serà lluny cantada

en aquest so vell antic

que va fer n'Ot de Montcada

abans que pedra posada

fos al campanar de Vic.

II

I per això l'he iniciada

perquè guerra m'ha sorgit

amb Mon Sogre de front punxegut,

i serà lluny sabuda,

que jo no temo fatxenderia i jactància

de cap enemic meu.

III

Que Déu mai no em doni Espoia,

ni el fort castell d'Anoia,

ni el palau d'Hostalric,

si abans que canti la granota

no arrenco la verga i l'escrot

del bisbàs fals i miserable.

IV

Per Déu, bé em tinc per rossí

si l'anell i la crossa,

ja que és el meu enemic,

no li prenc juntament amb la seva bossa,

amb la qual tants conys enterrossa,

amb un pam de l'espigall.

V

Tota la nostra llei torba

aquest bisbàs nas de corba

amb son malvat predic:

tan fort fot i encorba,

això em digué Guerau de Jorba,

que migpartí Bernarda.

VI

Fora morta si el metge

no hagués vingut d'Osseja,

que li cosí el mitjà;

li donà tal cop sota el pit,

que per poc no li surt el fetge,

que li hauria cabut una vara.

I Vull fer un nou sirventès en rima estranya d'un fals coronat d'Urgell, que Deu esgarri, que porta major martell que un mul d'Espanya; tant el té gran que només contar-ho em costa, perquè la dona a qui l'encomani no serà sana en un any. II Perquè a mi em vingué un a la porta de Berguedà al qual el bisbe mesell ha mort la filla, encara que no li donà amb el seu bausà mes que una escomesa com un toro, de manera que la tela del cor li rompé per dins i per fora; de la qual cosa se'm queixà a mi la seva germana. III I a n'Arnau,el de Naüja, vaig sentir queixar-se'n, que era tan gruixut i gros que tot l'empastifà, sigui dret o sigui tort, a sobre li pujà sobre el dors, així que ara el té prenyat i gros; que en Raimon de Boixadors m'ho ha dit i n'arnau d'Alòs. IV Amb aquest bisbe no s'hi valen jocs, perquè emprenya homes, sinó que cal que hom el llenci al foc i el cremi amb llenya; ai Déu, si veuré................................ El dia que l'empenyi dins un forn i que li dispari a tot l'entorn sagetes amb arc d'alborn! V Pregaré l'arquebisbe de Tarragona i no el tindré per lleial si això no em dóna: que li llevi la porpra i que el deposi, el malcreient, que els homes fot mentre dormen, que jo ho sé ben certament perquè n'ha emprenyat més de cent.