La urbanització dels Escolls.

• 
  

Ja deia l'últim dia que el creixement exagerat del poble, en nombre d'habitants (de 134 a 1199), (des del cens de Floridablanca (1787) al de 1857), era força sospitós i probablement poc representatiu de la realitat. Tot i això, en aquells anys, Nargó es devia transformar moltíssim. Els homes devien alternar la feina de raiers i picadors al bosc amb la del conreu del secà i amb la feina de la ramaderia, sobretot la del bestiar de llana. El secà, segurament, cada vegada era més productiu, perquè al conreu del cereal i de l'oliva s'hi havia afegit el de la vinya que, segons Madoz, la de Nargó era una de les de més bona qualitat de la contrada. Les dones es devien encarregar de tot allò que feia referència a la casa, als fills, als padrins, als horts, a l'aviram, als porcs, i molt sovint, encara,  al treball de les hortes de Segre, és a dir, amb el seu descomunal escarraç pràcticament garantien la subsistència de la família. 

Foto: Pilar Betriu

Des del punt de vista urbanístic, el poble es devia anar ampliant als voltants de l'actual Raval, és a dir, a la part alta de la falda gran i costeruda del nucli antic. Jo crec que aquesta falda es deia originàriament Ses Colls, amb l'article salat fossiltzat. Durant molt de temps havia pensat que potser es deia Els Colls, perquè l'article salat és molt poc usual a les nostres terres, tan influïdes per la parla occitana. L'article -pensava- s'hauria aglutinat parcialment, com passa en paraules com estovalles, estenalles, estisores, etc. que, en perdre'n la consciència els parlants, hauria reaparegut formalment duplicat: les estovalles, les estenalles, les estisores. 

Mapa: Jep Betriu

Però hi ha dues raons per a pensar que això no va anar pas exactament així en el cas dels Escolls. La primera és que a Nargó l'article definit lo és vivíssim i un grup nominal com Els Colls en la toponímia és del tot impensable. La segona és que aquest nom prové d'aquells ipsos colels del document de 1099 del Cartulari de Tavèrnoles (veg. Coscollet del 8 de maig), en què es veu clarament que l'article no procedeix d'ILLE-A-UD, sinó d'IPSE-A-UM, que és el demostratiu llatí que va donar l'article salat, general als temps primers de Catalunya, però avui reduït a zones de la Costa Brava, de les Illes i a la toponímia. Seria un cas paral·lel, probablement, al d'altres topònims de la contrada, com ara Los Escolomers. 

Foto: Pilar Betriu

D'altra banda, la fragmentació que es va produir, amb l'obertura de noves vies de comunicació, va segmentar i encerclar el que queda d'aquell topònim en dues finques privades, envoltades de cases, conegudes com Los Escolls (els de cal Ferrer i els de cal Remolins). El plural del topònim, per un altre costat, coincidint amb la documentació consultada, ha de ser degut a l'antiga orografia del cap de la Collada, probablement, trifurcada en tres petits collells, el de l'actual carrer dels Bons Aires, el del l'antic molí de cal Perícó i el que surt al Cantó, a l'alçada de cal Met.

En aquells moments d'aglutinació i d'admirable creixença (però també d'inseguretat, d'incertesa i terror: des de 1787 a 1857, es van viure tres guerres ferotges per motius derivats de conflictes familiars de la dinastia borbònica, en la primera de les quals l'alcalde de Nargó morí afusellat (1) i el poble va viure diversos trasbalsos!) alguns masos i masies encara disperses devien comprar terrenys en aquella zona i s'hi devien fer la casa per a viure-hi. Penso en cal Remolins, en cal Guillot, en cal Roca, en cal Coll, en cal Turiella, en cal Salider... 

D'altra banda, gent vinguda de llogarrets i poblacions més o menys properes (Taús, Bàstigues, Fabà, Guils, Montpol, Baridà, Pinós...) també s´hi devien instal·lar. El poc que quedava de la fortificació del cap del poble (els portals de pedra tallada i el cap de la torre de Guaita, probablement fusionada amb la capella), mentrestant, es devia desmuntar i traslladar cap a les noves obres de l'església del Raval, del safareig, del cóm, de la font... Una font que portaria l'aigua de la font del Podoler, és a dir, del Vilarenc, és a dir, del mateix lloc on milers d'anys enrera s'havien sembrat les primeres llavors de Nargó.

Aquesta transformació es degué veure impulsada per l'increment de viatgers que va representar l'obertura del camí Ral i la perllongació de l'actual carrer Nou. Malgrat que l'obertura va ser bastant migrada i limitada, sobretot a la Garanta, segons ens expliquen alguns viatgers de l'època: "El camí sembla fet artificialment sobre la penya viva, sense que hi hagi disposició per passar els qui van i els qui vénen sinó en un o altre paratge, continuant d'aquesta manera amb més o menys perill fins a sortir d'entre les muntanyes (...) més endavant es troba una espècie de basseta que forma el riu, d'on es treu la fusta que s'hi condueix, que després és arrossegada per un camí que hi ha a la banda oriental, on es torna a llençar a l'aigua. Durant aquesta operació es perd fusta en el forat de què hem parlat (...) del qual es diu que tot el que es fica a dins no torna a aparèixer mai més", es va crear un eix comercial força notable, en què van començar a aparèixer hostals (cal Grasset i ca la Marcel·la del Roca), forns (cal Taüssà i cal Bastiguès), sastreries (cal Sastre i cal Tonís), ferrers (cal Bepi i cal Serra), un cafè (el de la Pepeta Maca, situat al primer pis de l'actual numero 12 del carrer Nou, lloc on el conegut bandoler Folch va matar un carrabiner i en va ferir un altre, segons explica Josep Espunyes a Trabucs i Pedrenyals, de l'Editorial Garsineu), etc. En parlarem un altre dia, si déu vol.

(1) Ho explico a El carrer dels Petons, ed. Barcanova.