La pau i la prosperitat d'aquells temps de descoberta de la plana i d'explotació comunal dels boscos dels voltants, mitjançant la creació de boïgues i la producció de fusta, devien fer créixer aquella població nargonina de les Vil·les. La gent es devia fer cases d'acord amb els nous corrents arquitectònics, en què la fusta hi devia ocupar una part molt important juntament amb la pedra i les lloses de tota mida...
Els nargonins, "arrossegadors" de mena, devien començar a talar primerament els roures de la plana i després els boscos dels voltants amb aquesta finalitat. (De fet, els roures es van mantenir a les Rases (Salider i Guillot-Pauetó) fins ben enllà del segle XX: els que ja tenim uns quants anys encara vam poder beure a la font que hi havia i tastar els bolets de rasa: les tarnes en dolces, els pebrasssos, els palomins... Actualment, la darrera mostra que en queda deu ser a la riba de la Mata de cal Tonís, cada dia més envaïda per lledoners). Una altra cosa que van necessitar, naturalment, van ser les pedres per a construir l'estructura dels edificis.
Aquella mena de construcció de pedres combinades amb fusta, probablement portada pels francs a través dels visigots, va ser molt característica de molts llocs del Pirineu i encara ho és en algunes ciutats europees. Aquí, els trebols, part de les parets i els envans, fets de fusta (amb posts i taulons) en masies i corrals, també han arribat pràcticament als nostres dies.
La fusta és clar que la talaven al bosc i l'arrossegaven cap al lloc de construcció. Però, i les pedres? Cal tenir en compte que amb la cristianització devia venir aparellada la construcció de la primera església d'aquell lloc, avui enrunada. Si tenim en compte que al segle V ja es va construir la primera catedral d'Urgell, la de Sant Just, edificada encara a Castell Ciutat, no seria gens estrany que la primera església de Nargó fos també d'aquell mateix segle o del següent. Fos de quan fos, però, la necessitat de pedres tallades, entre les cases que es construïen i la futura nova església era evident.
Si és obvi que les bigues sortien del bosc, també és obvi d'on sortien les pedres. Coll Piquer, l'antic lloc que ocupava el poble, ara, amb el nou nom ja romanitzat, significa exactament "Coll del lloc on es piquen pedres". Fet que correpon amb la gran quantitat de grossos carraus tallats que encara hi ha per la zona. Doncs, bé, els "arrossegadors" nargonins (valgui la redundància), com si d'una maledicció biblica es tractés, es van haver de dedicar a arrossegar aquells blocs formidables cap al seu nou emplaçament amb la finalitat de construir les seues cases i la futura església que els feia falta per a practicar la nova religió que els havia portat la civilització cristiano-visigòtica dominant.
Devia ser en aquells anys que va aparèixer un nou ofici. El de llambarder o llambard. És un ofici que està molt poc documentat. I que segurament no ha estat prou ben estudiat. Segons Carreras Candi es troba anotat en algunes construccions i pedres del Pirineu català i de l'aragonès. Provindria, de la forma indoeuropea *lab, que volia dir llepar, ("lamer, lambiscar", en castellà, "laon", en francès, és a dir, post o tauló, en català) unida, segons Coromines, a la forma gàl·lica bourde (biga, bastó, bordó). Al principi indicava exclusivament una peça de fusta tallada i polida, un tauló, una post, una llata, per exemple, però amb el pas del temps passà a indicar el mateix, però fet en pedra: una pedra o una llosa, tallada i polida. El domini d'aquesta tècnica devia donar un gran prestigi, tant que la feina de llambard et podia dur a dirigir una obra de tant abast com el d'una catedral, per posar un exemple. Pel que sembla, a Nargó no solament hi va haver grans picadors de bosc i de pedra i grans "arrossegadors": hi devia haver també grans llambards, un dels quals devia ser el millor i més famós de la contrada. En Ramon de Nargó, àlias Ramon Llambard, arquitecte i administrador -avui en diríem constructor- de la catedral de la Seu. Però d'això ja en parlarem en dies venidors, perquè abans hi va haver un gran daltabaix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada