La desfeta de Nargó

Tot sembla indicar que la vida a l'emplaçament que coneixem amb el nom de de les Vil·les discorria amb normalitat i fins i tot amb placidesa. Des del 49 aC fins al segle VIII no es coneixen grans trasbalsos en la zona. Cal suposar que aquells pastors que compartien els ramats de les gallorses (cosa que encara fan actualment alguns ramaders de Cabó amb altres del Pallars, a l'estiu: i d'aquí deu venir la dita "Per Nadal cada ovella al seu corral"), després es van organitzar per compartir els boscos en comunals que -passats per les lleis visigòtiques- han arribat amb aquesta filosofia fins als nostres dies.

Qui sap, si aquesta situació s'hagués mantingut, si aquella societat nargonina i andosina no hauria florit culturalment i socialment com ho va fer la societat provençal de l'altra banda del Pirineu, amb les seues trobadoritz, els seus joglars i trobadors, la seva llibertat de pensament i de costums... Però al segle VIII Nargó i una bona part del Pirineu van caure sota el domini islàmic que, amb tota probabilitat i tal com va passar en altres poblacions, en successives ràtzies arrasaria el lloc de les Vil·les i destruiria aquella primera església, de la qual només deixaria el campanar, com a torre de guaita i qui sap si d'oració.

Hem de suposar que els nargonins que van quedar amb vida devien fugir altre cop cap a les muntanyes (encara poblades) i cap a les coves. Encara que el complement nominal "dels moros" no sempre sigui d'atribució directa, en aquest cas sí que sembla raonable considerar que el pou que rep aquet nom, el "Pou dels moros", encastat a la crestallera del Solà del Roca, podria estar relacionat amb aquests fets. Era en un lloc estratègic per a controlar els moviments de l'enemic i permetia resistir i defensar-se amb avantage en cas d'un hipotètic atac. A més a més, a quatre arriscades i amagades passes, hi havia la Cova dels moros, un refugi que permetia enfilar-se a la roca en una volada, en cas de perill.

El darrer atac del territori probablement -i dic probablement perquè la documentació és més oral que no pas escrita- hauria estat l'any 793, en què Abd-al-Màlic ibn Abd-al-Wàhid en la seva retirada de la batalla d'Orbieu hauria acabat de destruir la Seu d'Urgell i la seva primera església episcopal i, possiblement, també el poc que quedava dret de les Vil·les de Nargó, tret del campanar atalussat de l'antiga església. Amb aquesta acció, però, el món islàmic s'acomiadava d'aquella part del Pirineu per sempre més. Carlemany conqueriria aquell territori i tornava a situar Nargó en un punt estratègic de frontera amb les terres del Califat.