Entre lo bosc i lo riu, un torrent de paraules

El creixement de Nargó durant el segle XIX i la primeria del XX és degut, sobretot, al món de la fusta i al del seu transport. Una tasca que no era pas nova al poble, però que en aquell temps va adquirir un especial relleu. Pere Gil, a la seva coneguda i excel·lent ─pel que fa als rius─ Geografia de Catalunya (1598), ja ens informava que “Per los Rius de Llobregat, y Ter, y Segre bayxa molta fusta. En especial per lo Riu Segre se bayxa grandissima quantitat de fusta a Balaguer y Leida (...) per lo Ebro bayxa a Tortosa y al mar. Y de aquella fusta de melis se aporta a Barcelona y altres parts de Cathaluña; a Valencia y altres parts de España...”

En aquell temps, el lideratge de Nargó en el món del rai és indiscutible. Així, (tal com avançava Josep Espunyes a la revista Lo Banyut, núm. 17) el Diari de Barcelona, l’any 1838, publicava que “Bonifacio Ulrich, teniente de rey de la plaza de Urgel”, veia imprescindible construir una carretera des de “la Seu hasta el pueblo de Coll de Nargó, que son seis horas”. Una vegada oberta aquesta carretera, tot allò que es transportés per via terrestre fins al poble de Nargó “podría conducirse en barca o almadía, pues se construyen éstas desde tiempo inmemorial en dicho pueblo, cuyos habitantes las bajan por Lérida y Tortosa hasta la orilla del mar”. 

En el mateix sentit, disposem d’una carta, datada el dia 26 d’abril de 1845, de Maties Gual, tractant de fusta, fill de Gavarra, en què diu “Mañana van Jacinto y Antonio a partir la madera de Andorra, y marcharían con ellos los rayeros sino por tener la fiesta mayor por Pentecostés y estos días todos quieren eser a casa (...) así aguardaremos pasadas tales fiestas.” No cal dir que el poble que aleshores celebrava la festa major per la segona Pasqua era el de Nargó i que dir "los rayeros" equivalia a dir, nargonins. 

Aquell dinamisme, aquella vitalitat, es devia mantenir inalterablement fins als anys trenta del segle XX, en què el món del rai s'enfonsà. Així, sabem que l’any 1924, Nargó mantenia més o menys la població. Tenia 881 habitants de fet i 913 de dret. L’únic agregat d’aquells temps, les Masies, tenia 72 habitants de fet i 100 de dret. Sabem també que les principals activitats eren les de la fusta, les mines i l’agricultura. Es collia blat, civada, ordi, llegums, hortalisses, oli i vi. Que hi havia ramats d’ovelles i de cabres i que les cases criaven els seus porcs.

Els serveis s'havien diversificat moltíssim. Hi havia tres molins d’oli: el de Josep Busquets, el d’en Pere Fité (Remolins) i  el d’en Francesc Solé. Tres molins de farina: els de Josep Flotats, Josep Pellicer i Joan Vidal. Dues ferreries: les de Josep Bach (cal Bepi) i Fernando Roig (ca la Prudència, ca l’Anita).Tres tractants de fusta: Josep Forné (cal Xeró, després cal Xera) i Joan Forné (cal Peix?) i Mibets i Pujol. Dos mestres paletes: Josep Guàrdia (cal Mundo) i Francesc Trilla (ca la Rafela).Tres forns: els de Joan Busquets, Pere Lley i Francesc Roch (cal Taüssà). Cinc botigues de comestibles: les de Benito Fité (cal Benito), Ramon Ginestà (cal Belo), Pere Pellicer (cal Pascolet), Bonaventura Sobré (cal Ventura), Josep Vidal (cal Camell?). Cinc espardenyeries: Josep Bach (cal Guit), Pere Minoves (?), Benito Fité (cal Benito), Ramon Ginestà (cal Belo), Bonaventura Sobré (cal Ventura). Dues barberies: Josep Bach (cal Guit), Joan Flotats (després cal Domingo).Una carnisseria: Josep Llach (cal Grasset?). Cinc fondes: Ramon Bach (cal Genot), Jaume Betriu (cal Not), Josep Llach (cal Grasset?), Antoni Marot (cal Sabater o Margarit?), Francesc Pellicer (ca la Marcel·la del Pascolet o de cal Roca). 

Dues sastreries: Marcel Fité (cal Tonís), Victorià Pellicer (cal Sastre). Quatre comerços de teixits: Marcel Fité (cal Tonís), Antoni Marot (cal Sabater o Margarit?), Maria Oromí, Victorià Pellicer (cal Sastre). Un estanc: Marcel Fité (cal Tonís). Una societat: la Societat de Protecció Obrera i de Socors Mutus, Sant Sebastià. Al poble només hi consta un (?) cafè: el de Ramon Ginestà (cal Belo), encara que també hi devia haver el de la Societat, però aquest fet -que hi hagués bar o no- ja se sap que, en una Societat de Socors Mutu, és molt secundari i l'autor de l'inventari ni tan sols el devia prendre en consideració. Molt a l'inrevés del que passa avui dia en què, deprés del procés de jivarització conceptual i física a què s'ha vist sotmesa, sembla talment i vergonyosament que la Societat sigui un simple bar. Hi havia ja dues escoles: la de les mosses (mestra, Ramona Roure), la dels xicots (mestre, Bonaventura Canal). Una seixantena de famílies vivien “d’anar a la fusta”, és a dir, de la feina del rai. Com a mínim hi havia tres caps de colla de raiers: Lluís Marot (cal Guils. Treballava pels Boixareu de la Pobla), Francesc Argerich (ca la Munda. Treballava per l’Audet d’Artesa), Manuel Duró (cal Baró. Treballava per cal Serradell d’Organyà). L’alcalde era Francesc Roch (cal Taüssà), el secretari, Tomàs Pujol (Maset de cal Tomasó), el jutge, Josep Bach (cal Guit), el fiscal, Josep Duró, el mossèn, Esteve Vidal (cal Sinyor Mestre?), el vicari, Joaquim Estañol.

La presència abundant de diminutius de caire afectuós, molts acabats en -ó, en els noms de les cases em fa pensar -potser erròniament, com en tantes de le altres conjectures que he intentat exposar aquests dies de confinament- la presència d'aquests diminutius afectuosos, deia, em fan pensar en una continuïtat generacional a través dels joves, a través de les noves generacions, que es quedaven a les cases i al poble, fet que avui semblaria haver-se trencat: cal Tomasó, Pauetó, P(e)ricó, Rosetó, Josepó, Cireró, Miqueló, Xavaló, Xeró, Soleró, Polletó, Separró, Climenç-Climençó..., a més dels molts altres diminutius acabats en -et o en altres terminacions com cal Mariet, Llarguet, Met, Grasset, Franxet, Angeleta, Mundeta, Plauetes, Panxolí, Peret de la Francisqueta, etc, etc.

De tot plegat, ens en queda un record i una cultura. Si la cultura del Vilarenc va ser probablement la de la pedra, la de les Vil·les i la de la "vila closa e franca" que baixava Cap del Roc avall va ser sens dubte la de la fusta. Una fusta que els seus habitants han sabut treballar i verbalitzar d'una manera extraordinària. Sense la més mínima voluntat de ser exhaustiu, us ofereixo una rastellera de paraules que en tinc anotades, seguides de les més específiques del món del rai: antosta, aresta, ascla, astella, barra, barrot, bastó, biga, branca, branquilló, broc, brosta, brot, brustella, buscall, esquerdill, estaca, estella, garrot, grifot, grill, llata, llistó, lluc, pal, perxell, posella, post, rael, prestatge, regle, saumell, tany, terrancó, tascó, tauló, tea, tió, travesser, tronc, tronxo, etc. 

Pel que fa al lèxic procedent del món del rai, atesa la distància que ens en separa, us les ofereixo convenientment explicades: El seu calendari és dividia en sis grans grups d’activitats ( picar, desemboscar, barranquejar, enraiar, navegar, desenraiar), cadascuna de les quals se solia fer en una època de l’any. El picador no es podia limitar a conèixer el punt exacte on havia de fer l’entalla per tombar l’arbre en la direcció convenient, sinó que a més havia de desbrancar el tronc, esquadrejar-lo, determinar-ne la cara, l’esquena i els cantos i fer-hi l’escaubet ( arrodonir els caps per facilitar la navegació del tram). Cada tronc, que un cop polit s’anomenava peça rebia un nom segons la mida: filetó, fila, fustet, fila ampla, vint-i-quatrè, dobler i cuixa. Un cop esquadrejades les peces calia desemboscar-les ( fer-les arribar al riu ). A l’enraiador de la vora del riu les dipositaven en una engraellada (munt de troncs) per tal que s’assequessin i perdessin pes, condició indispensable per a navegar adequadament. Amb una eina anomenada trivi es feia un forat a cada cap de peça, el qual es polia amb una altra eina dita aurella o cullera. 

Per aquests forats, en el moment d’enraiar, s’hi feien passar les redortes ( llucs de bedoll masegats i flexibles ) que servien per a lligar el tram ( grup d’uns deu troncs ), servint-se d’una barra de roure anomenada barrer. La redorta que servia per unir un tram amb un altre, la més gruixuda, s’anomenava afegidura i la lligada entre les remeres on es recolzaven els rems, coixí. El raiers abans de posar el primer rai a l’aigua solien fer un primer reconeixement de l’estat del riu, acció que es coneixia amb el nom de gaura. Si la gaura era positiva començava la navegació. Aleshores entraven en acció el davanter ( el qui portava el rem del davant ) i el cuer ( que portava el del darrera ). A més dels rems comptaven amb la ganxa, eina imprescindible en aquells passos estrets en què calia desenraiar i barranquejar les peces d’una en una. Amb la ganxa podien recuperar les peces que se’ls avoraven, desencallar les embarrancades o apartar-ne qualsevol d’entrevessada. L’estisorada era l’estructura que guiava les peces per un lloc determinat. En arribar a les aigües tranquil·les de la plana, els raiers ja podien treure l’alforja de l’estatge (branques verticals, més una d’entrevessada, on subjectaven el menjar, anomenat fato ) per tal de fer una mossegada que, a més del pa i l’arengada de reglament, moltes vegades incloïa una mica de coca maurada (coca plana, molt compacta, que es conserva sense assecar-se durant bastants dies, com la majoria de lectors deuen saber).