M'agrada enfilar-me pel bosquet del Vilarenc, amb tot d'antigues feixes i parets fantasmagòriques entre la llum delicada, tímidament verdosa i perfumada, dels pins. A la dreta hi ha Coll Piquer i la font del Podoler, o del Vilarenc, o del Pouet, o de la Golondrina. A dalt, el Pou dels Moros i l'Escletxa per passar a l'altre costat de la Roca, a la solana. Pel camí veig la molsa que de xics anàvem a cercar per al pessebre, el boix mascle, amb les seues fulles en forma de petits cors i molt punxegudes, d'un verd intens amb llustre de setí. I les boletes vermelles de darrere les fulles, que destaquen, cridaneres, temptadores, gasives i prohibides, desafiant impúdicament la consciència ecològica del qui passa per allà. "Vilarenc, penso, és un topònim molt poc usual. En tots els Països Catalans només en conec un altre al terme de Calafell. És un llogarret amb unes ruïnes antigues, aparegudes després d'una excavació". Per a nosaltres, avui, només és un topònim, una paraula, una emoció, potser. Segles enrere, segons consta a la documentació que ara no tinc a l'abast, encara hi vivia almenys una família.
L'arribada a l'Escletxa, com sempre, és meravellosa. El sol esclata contra la Roca amb un intensitat lumínica absoluta, daurada i quasi estrident. Al davant, costa avall, s´estenen com un mantell les teulades del poble, amb els seus hortets i les seues eres, i les terres de conreu que els envolten. Una mica més enllà, s'acumula, somorta i estàtica, l'aigua verdosa del pantà, amb tots els records, mots i secrets que oculta i allunya sota tones i tones de fang i d'oblit. D'allà estant, amb l'ajut sobtat d'una dona d'aigua rutilant que em submergeix en el paradís dels records, veig la peixera del Metge; el gual per on passava Segre agafat de la mà del padrí; lo pilot de les Pórques; lo toll de les Campanetes; lo del Calderó, lloc entranyable on vaig aprendre a nedar; lo Sot del Toà; lo Palleret; lo Sòl del Riu; los Arenys... Los Arenys... Veure los Arenys des del Vilarenc, i amb tot lo poble que hi sobreviu entremig, amb tota la seua vida pretèrita i les seues històries, em fa venir a la memòria el que un bon amic nargoní un dia em va dir "a veure quin dia parles de Nargó a les teues novel·les o als teus contes, Marcel!"
Quan vaig veure que m´ho deia de debò, li vaig contestar, somrient:
-Ho sento, quan faig literatura jo no parlo mai de Nargó. Només parlo de Vilareny.
No sé si em va entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada