Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i
efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb
els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i
enriquir-ne les possibilitats de lectura.
El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats de la ciutat de Barcelona així com alguns dels molts llogarrets quasi abandonats del conjunt de la nostra geografia.
El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats de la ciutat de Barcelona així com alguns dels molts llogarrets quasi abandonats del conjunt de la nostra geografia.
Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document
Sant Genís dels Agudells: allò que un dia també vam ser (Barcelonès)
"A la vida es pot perdre de moltes maneres, en el ben entès que no hi
ha victòries absolutes ni derrotes completes. Hi ha pobles víctimes
d’una lenta agonia. Un degoteig de veïns que marxen i no tornen.
Matrimonis sense fills que, quan moren, deixen una casa òrfena que també
passarà avall. Monestirs arrossegats pel pas i el pes de la història.
Carreteres noves que asfalten i sepulten llocs i idees. Hi ha moltes
maneres de desaparèixer. Perdre l’essència, bescanviar-la per una altra
de diferent, deu ser la manera més suau, però els efectes són igualment
demolidors pels que es fan grans i no s’hi reconeixen i pels veïns que
lluiten per mantenir engrunes del que van ser i van perdent batalles.
Mantenir el nom i perdre el fons. No per defecte, sinó per excés. Això
és el que li ha passat, també, a Sant Genís dels Agudells.
Molts veïns d’aquesta ciutat expliquen i escriuen que els carrers de la
infància ja no hi són. Han canviat els edificis, han desaparegut cafès,
casinos i ateneus, els comerços han anat avall. Tenen la sensació que
mai no podran tornar-hi perquè, efectivament, Barcelona ha canviat molt i
hi ha carrers que només conserven, del passat, la traça de la llenca
d’asfalt. D’aquells temps, no tot era bo. Bona part de la misèria que es
passava també ha anat avall.
Qui es decideixi a venir a la Vall d’Hebron i enfili aquest carrer
que ascendeix sense pietat que és l’avinguda Jordà, no veurà gaire res
més que edificis de moltes plantes a banda i banda, molts de cotxes
aparcats, alguns centres hospitalaris importants, com la Residència de
la Vall d’Hebron, on moren i neixen tants de barcelonins des del 1952,
agombolats pel gemec llunyà de la simfonia de sirenes d’ambulància i el
bramul de cotxes de la ronda. Si el caminant tira més amunt encara, i
emprèn el carrer de Saldes i s’hi entreté, toparà amb un horitzó verd
que encara es deixa veure, a tall de corona, al cim de la Serra dels
Agudells, i al Tibidabo, al cim de Collserola i, passat un mar de cases i
d’onades lluents fetes de terrats i teulades, veurà fins el turó de la
Rovira i el seu vell dipòsit d’aigua just a tocar d’on un dia, no fa
tant, l’Avi, aquell canó antiaeri de la guerra civil, defensava de les
bombes una part de la ciutat."
Idea i selecció de textos: nuara lópez i Marcel Fité
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada