dilluns, 25 de març de 2013

Deliris de Poder

Notes per a anar tirant, 25 de març de 2013


Deliris de Poder

Un dia qualsevol (però molt fred) de 1957, uns nens d’un poble del Pirineu de Lleida, amb pantalons curts, penellons als dits i a les orelles, senten asseguts al seu banc de fusta dura com el mestre els diu que aviat deixaran de ser catalans. Aquells nens no hi donen gaire importància –tenen vuit i nou anys!- però quan surten al pati, tot jugant al Rei Pepet, ja hem trobat ofici, algun dels més grans s’estranya del que els ha dit el mestre a la classe de geografia. ‘Què serem, ara, donques’?

El mestre va fer el que li manava el manual oficial a les instruccions. “Situar en el mapa de España la Región catalana, haciendo observar que en ella no està comprendida la província de Lérida (...) A la Región Catalana corresponden las provincias de Gerona, Barcelona y Tarragona, ya que Lérida corresponde al Valle del Ebro.” I, la “Región Catalana”, escapçada d’aquella manera, és clar, tenia un relleu “sumamente montañoso”, cosa que es posaria de manifest “procurando mostrar fotografías de los acantilados de Garraf y de la Costa brava...”


Aquell intent de mutilació no va tirar endavant. Bastant lluny d’allà, la gent va començar a mobilitzar-se. Concretament a Barcelona es va organitzar un cicle de conferències titulat Lleida en la geografia, en l’economia i en la cultura catalanes, en què hi van participar gent com Badia i Margarit, Solé Sabarís, Coromines, Trias Fargas, Ainaud de Lasarte, Lladonosa i Pujol, etc.

I no va trigar que la “Diputación Provincial de Lérida” va certificar les intencions segregacionistes per la via del desmentiment: “Los insistentes rumores circulados estos últimos dias sobre una supuesta segregación de la provincia de Lérida del resto de la región catalana hacen que la Diputación Provincial tenga que manifestar explícitament que tales rumores carecen totalment de fundamento...”

Aquell intent de mutilació no era la primera vegada que es produïa. De fet, el nostre estimat rei, el maquiavèlic Fernando el Católico, en una reial cèdula, dictada el 6 de juny de 1506, però que mai no es va fer pública, ja establia “He resuelto conceder a dicho Reyno de Aragón, e incorporar en El, el puerto de Tortosa, sus Alfaques y todos aquellos lugares y territorios que estan en la parte del rio Ebro hazia Aragón, que hasta aquí han estado incorporados al Principado de Cataluña, desmembrando también de Este la ciudad de Lérida con todos los lugares y territorios que hay entre los dos rios Noguera y Zinca...”

De vegades em pregunto què hauria passat si qualsevol d’aquells dos intents hagués triomfat. La pregunta no és pas un entreteniment d’història-ficció per a passar l’estona. Algú, perdut entre els arbres que li tapen el bosc, podria pensar que “això ara ja no passa”. No? I què és el que realment es discuteix amb el dret a decidir? Fins quan seran els “de dalt” el qui decidiran què som i què hem de ser? Quan arribarà la democratització de les decisions?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada